La Provence & la Catalogne sont plus que cousines...
Jacint Verdaguer
Une présentation en catalan de ce poète si important : lien
La poésie de cette renaissance néo-romane du XIX ème, éclaire encore nos jours, Mistral la Provence, Verdaguer la Catalunya,... Chacune eut un destin très différent, elles se retrouvent aujourd'hui encore et toujours dans cette Europe, qui regarde plus au nord qu'au sud; mais révons un peu à.....
Quan a la falda et miro de Montjuïc seguda,
m'apar veure't als braços d'Alcides gegantí
que per guardar sa filla del seu costat nascuda
en serra transformant-se s'hagués quedat aquí.
I en veure que traus sempre rocam de ses entranyes
per tos casals, que creixen com arbres en saó,
apar que diga a l'ona i al cel i a les muntanyes:
mirau-la; os de mos ossos, s'és feta gran com jo!
Perquè tes naus, que tornen amb ales d'auroneta,
vers Cap-del-Riu, a l'ombra no es vagen a estellar
ell alça tots los vespres un far amb sa mà dreta
i per guiar-les entra de peus dintre la mar.
La mar dorm a tes plantes besant-les com vassalla
que escolta de tos llavis lo codi de ses lleis;
i si li dius "enrera!" fa lloc a ta muralla
com si Marquets i Llances encara en fossin reis.
En nàixer amazona, de murs te coronares,
mes prompte ta creixença rompé l'estret cordó;
tres voltes tel cenyires, tres voltes lo trencares,
per sobre el clos de pedra saltant com un lleó.
Per què lligar-te els braços amb eix cinyell de torres?
No escau a una matrona la faixa dels infants;
més val que l'enderroques d'un cop de mà, i esborres.
Muralles vols ciclòpees? Déu te les da més grans.
Déu te les da d'un rengle de cimes que et coronen,
gegants de la marina dels de muntanya al peu,
que ferms de l'un a l'altre les aspres mans se donen,
formant a tes espatlles un altre Pirineu.
Amb Montalegre encaixa Nou-pins; amb Finestrelles,
Olorde; amb Collserola, Carmel i Guinardons;
los llits del riu que seguen eix mur són les portelles;
Garraf, Sant Pere Martir i Montgat, los torreons.
L'alt Tibidabo, roure que sos plançons domina,
és la superba acròpolis que vetlla la ciutat;
l'agut Montcada, un ferro de llança gegantina
que una nissaga d'hèroes clavada allí ha deixat.
Com tu devoren marges i camps, i es tornes pobles,
los masos que et rodegen, ciutats los pagesius,
com nines vers sa mare corrent a passos dobles;
a qui duran llurs aigües sinó a la mar, los rius?
I creixes i t'escampes; quan la planície et manca
t'enfiles a les costes doblant-te a llur jaient;
en totes les que et volten un barri teu s'embranca,
que, onada sobre onada, tu amunt vas empenyent.
Geganta que tos braços avui cap a les serres
estens, quan hi arribis demà, doncs, què faràs?
Faràs com heure immensa que, ja abrigant les terres,
puja a cenyir un arbre del bosc amb cada braç.
Veus a ponent estendre's un prat com d'esmeralda?
Un altre Nil lo forma de ses arenes d'or,
a on, si t'estreteja de Montjuïc la falda,
podrien eixamplar-se tes tendes i ton cor.
[...]
I aqueix esbart de pobles que viuen a la costa?
Són nimfes catalanes que et vénen a abraçar,
gavines blanquinoses que el vent del segle acosta
perquè amb tes ales d'àliga les portes a volar.
[...]
Junyits besar voldrien tos peus amb ses onades,
esclaus de ta grandesa, Besòs i Llobregat,
i ser de tos reductes troneres avançades
los pits de Catalunya, Montseny i Montserrat.
Llavors, llavors en témer que el vols per capçalera,
girant los ulls als Alpes, lo Pirineu veí
demanarà, eixugant-se la blanca cabellera,
si la París del Sena s'és trasplantada aquí.
[...]
-Avant, ciutat dels Comtes, de riu a riu ja estesa,
avant, fins on empenga ta nau l'Omnipotent;
t'han presa la corona, la mar no te l'han presa;
del mar ets reina encara; ton ceptre és lo trident.
La mar, un dia esclava del teu poder, te crida,
com dos portells obrint-te Suès i Panamà:
quiscun amb tota una Índia rienta te convida,
amb l'Àsia, les Amèriques, la terra; l'Oceà.
La mar no te l'han presa, ni el pla, ni la muntanya
que s'alça a tes espatlles per fer-te de mantell,
ni eix cel que fóra un dia ma tenda de campanya,
ni eix sol que fóra un dia faró del meu vaixell;
ni el geni, aqueixa estrella que et guia, ni eixes ales,
la indústria i l'art, penyores d'un bell esdevenir,
ni aqueixa dolça flaire de caritat que exhales,
ni aqueixa fe... i un poble que creu no pot morir!
Ton cel té encara totes ses flors diamantines;
la pàtria té sos hèroes, ses lires los amors;
Clemència Isaura encara de roses i englantines
fa cada primavera present als trobadors.
Lo teu present esplèndid és de nous temps aurora;
tot somniant fulleja lo llibre del passat;
treballa, pensa, lluita; mes creu, espera, i ora.
Qui enfonsa o alça els pobles, és Déu que els ha creat.