La melancolia dels oficials
L’autour, Jan Daniel Bezsonoff, nous es bèn couneigu, éu qu’a publica noumbre de rouman que n’avèn presenta aqui. Lou darrié que n’avèn parla « Els taxistes del tsar » countavo sis óurigino mesclado russo-catalano. Vuei, emé « La melancolia dels oficials » nous baio un rouman di pas ourdinàri.
Jan Daniel Bezsonoff, que neissiguè en 1963, nous parlo de la guerro d’Algerìo coume se l’avié facho e se leissarian prene à-n-un rouman autoubiougrafi se noun avian verifica la dato (Verai que soun paire ié participè coume medecin de l’armado ; a dounc pousa à bono sourço).
Aquel autour neissiguè à Pounteia, en Roussihoun e fuguè dounc fourma à la franceso. Es bèn plus tard, à l’universita catalano de Prado, qu’espeliguè un segound cop e se devinè catalan. Venguè alor escrivan catalan e escrivan catalan de trìo. Après d’estùdi dins lis escolo frachimando fin qu’à l’universita de Sofia Antipolis, à Niço faguè proufessour certificat de letro franceso dins noumbre de licèu de Paris à Cano e Niço, avans de veni proufessour certificat de catalan e d’ensigna, vuei, à Perpignan.
Aquéu nouvèu rouman, seguido de « La presonera d'Alger », torno prene la formo autoubiougrafico que s’entrais talamen bèn à soun estile di fraso courto, rapido, preciso e souvènt pivelanto pèr soun irounìo e sa pouësìo mesclado. Dificile de resta indiferènt quouro legissès lou retra de Stobinski que tóuti li masco s’èron clinado sus soun brès :
« Una li havia regala la calvície als vint anys ; la segona la pell colrada couma una gambarota mig cuita ; l’altra el mentó fofo. La bruixa més cruel li havia ofert els ulls. Uns ulls blaus, inquietants com l’infinitament petit, infinitament petit com el seu cervell. Uns ulls on no filtrava cap sentiment humà, ni els més sordids. Res. La buidor intersideral. Amb aquests ulls de vedell trepanat, […] e plus liuen La iguana els havia njectat del sèu verí. Mes que a una iguana potser, en Stobinski retirava a una balena encallada en una platja d’Austràlia. »
D’aiours aquéu persounage soulet, se n’en pourrié tira un gros rouman…
Es dins aquel estile, pintouresc que Jan-Daniel Bezsonoff nous permeno de Tanger à Paris, de Kœnisberg à Alger en passant de Saïgon e en nous fasèn vesita tout acò coume un guide amourous de cade endré. Tout acò pèr nous faire reviéure la vido di sóudat d’Indouchino o dóu tèms de la guerro d’Algerìo. Poun de visto d’un sóudat liuen de la pensado pouliticamen courrèito, sènso tabou e sènso pòu de desacralisa…
Un rouman que mesclo l’istòri d’amour à la guerro, à l’armado e à l’espiounage lou mai destimbourla e dounc lou mai vertadié. Mai un rouman pivelant coume aquelo poulido fraso ounte, pèr enfeta Jan-Pau Sartre, nous dis que lou vòu atapa de tout ço que Sartre ahissié lou mai : « El cobriria de roses, amb perfums de lavanda, i l’obligaria a escotar sonates de Beetoven o versos de Mistral, un vespre d’estiu, quan el sol plora perquè deixa la Provenço per tota una nit. » !
Peireto Berengier
« La melancolia dels oficials » de Jan Daniel Bezsonoff, 141 p., 15x13, edicioun Empúries, Barcilouno.
Aucun commentaire:
Enregistrer un commentaire