vendredi 2 juillet 2010

Joan Fay : Villulo - Escrit vers 1960

.



Villulo

D’i o mai de trento ons dïnc la ribièiro d’Autro
Al mié de las parets al ras del vièlh casau,
À l’aurièro del bosc, al pè de la coustièiro
Croumpèri tres pradous per d’i faire un oustau.


E prenguèri cossé e la pico e la palo
E per desbartassa e per tourna basti,
E plangeguèri pas ni moun temps ni ma peno,
Pas mai que fai l’auvèl quand soun niu vòu basti.


Lo lioc encanhardat guel toplô m’agradavo,
Les vezis èrou lonh de me desagrada,
Saion de mèmo sang, de mèmo fusto faits,
De l’auvirnhat al breç avion tetat lou lait.


Lonh de Tautal-Soubrô e de moun Nord-Cantau
Aprenguèri à counéisse e les rius e las costos
E atabé les boscs coumo lours boutarots,
Amai se les chassanhs en garrics se mudàvou,

Coumo la rocho en roc, coumo lou chi en cô,
Eici coumo d’amount la lengo èro parièro,
Les mots coumo la frucho aviau mèmo sabour,
Las vacos e lei vachos aviau mèmo coulour…

Coumo al pè dels voulcans ràjou parièros lavos,
Quon que sio lou coustat flàirou parièros flours,
Eici coumo d’amount tô frescho sourd la fount…
Ammé l’ourtou darrié, la naturo à ma porto,
Aimi moun oustalou al mié dels pradelous.

L’oustau n’es pas plô bèl ? Es prou bèl per nous dous !
Prou de linho l’ivèr per de cranos flambados
E prou d’oumbro l’estieu per fugi las suzados,
E se vé un amic o quaucun de passatge
Soun ouro sarò nostro es toujour plô-vengut.

Aqui lonh del rambalh del mounde e de son brut
Torni trouba lou calme de mon primier atge
E en respira l’aire vieu de mas mountonhos
Proufeiti plenomen d'èsse dinc ma camponho.

À coubèrt dels vièlhs rocs passarèi mes vièls jours
Aqui m’arrestarèi suau e per toujour.


Escrit vers 1960, mas Joan Fay, nascut durant l'estieu de 1914, es toujour aqui !

jeudi 1 juillet 2010

N. Dal Falco Quadretti a spiral - années 80

.


Le Chat & le renard
Property N. Dal Falco



Quadretti a spirale



La guerra tra Pirano e Isola (Istria)

Partirono un giorno da Pirano con una zattera per bombardare Isola. Sulla zattera avevano montato un cannone scavato nel tronco di un fico. Al ritorno, la sera, dal molo li gridarono com'era andata; il capitano della spedizione rispose: « Tre feriti a bordo, tutto fumo .... figurarsi ad Isola».
Il comandante ha la faccia gonfia, pedicellosa; occhiali con lenti spesse, unte come la visiera del cappello. E' un tipo facondo, porta il montgomery, di storia in storia, di campanile in campanile ti racconta la costa, i paesi, le sfide.
Il nostromo, sta al timone, il suo orizzonte è la bussola; i suoi occhi scivolano continuamente dall'ago della bussola a quello del timone. Il suo viaggio non registra promontori, nè porti, nè baie ma solo numeri, comandante o primo: « Vai per 169 » - nostromo: « Uno, sei , nove».

14 giugno '86, Campo de'Fiori

Un uomo che parla italiano con accento tedesco; capelli bianchi, barba sale e pepe, non molto alto con gli occhiali e una borsa a tracolla pesante. Girando le spalle al cinema Farnese di segna con foga su di una pagina non più grande del palmo della mano, pescando in un mazzo di matite colorate.
Appare concentratisssimo e intenzionato a sbrigarsi. Per spiare il suo lavoro mi avvicino mettendomi così nel suo stesso punto di vista. Il mercato si rivela in tutta la sua carica di colori e di forme guizzanti.
Si proprio guizzanti, sotto i tendoni la luce cola come in un acquario. Nello schizzo coloratissimo sembra quasi che vi sia stato gettato dentro un pesce famelico pronto a far strage.
Le scorze rosso-nere di certi aranci sembrano ferite rapprese. Quando le addenti hanno un gusto di terra amara, di sabbia vulcanica.


Maremma.
Fichi giganti, monolitici, nei campi gialli, eucalipti che risuonano come voliere; qualche venerabile agave dalla pelle rugosa di drago. Il treno sgambetta passando accanto ad una volpe indecisa su un muretto. Al bivio di Montemerano un uomo piscia tra due fili spinati. Capannelli di pecore incastrate per farsi ombra in testa.

Via dei Coronari e dintorni.
Una strada del centro, domenica pomeriggio. Fa caldo, le persiane sono accostate. Poca gente indecisa. La luce si scioglie nell'aria come tempera.

Qualcuno immerge l'orecchio nella radiolina; una sensazione di benessere mi fa camminare con passo disteso. All'improvviso, dalle finestre di un'oratorio si diffonde un canto languido, una supplica innalzata in una lingua sconosciuta. Poi, altrettanto improvvisamente, al coro si aggiunge un tamburo e dei sonagli.
Il canto sale solenne. Chi prega nella chiesa? Sono dei preti copti, disposti in semicerchio nella penultima cappellina della navata sisnistra. Si appoggiano su dei lunghi bastoni con manico a "T"; davanti l'uomo con il tamburo li sprona ancheggiando.

J.S Bach, suite n° 2 per orchestra.
La musica barocca, archi e ottoni, è la musica del risveglio.



24 agosto '85, le api di San Romano, Puy S. Vincent.

La cappella di San Romano ha il camapnile addossato all'edificio come una freccia sull'arco, puntata contro il cielo. La cappella sporge sul ciglio della vallata e l'ombra aguzza del campanile si proietta come l'ago di una meridiana sul versante opposto, risale il bosco, il prato bruciato, il ghiaione, la roccia rossa di licheni ritagliata nell'azzurro.
Ai piedi della cappella dove la strada d'erba si interrompe davanti ad uno scoglio di granito c'è una fila di casette argentate, avvolte in un silenzio febbrile, tra partenze e arrivi che seguono i binari della luce.


12-5-'85,Sant'Ivo alla Sapienza.

Oggi ho visto l'interno per la prima volta. Mi è parso semplicemente, rigorosamente un pulpito di luce.


3 marzo '85, convento di San Francesco a Palestrina.

Poi, padre Ettore, vestito del suo lungo gembriule nero che mi faceva pensare ad un tipografo o al commesso di un negozio di tessuti, ciabattando in un paio di scarpe da ginnastica con le punte tagliate, tenendo sempre in mano la berretta gialla di lana, ci aprì la stanzetta dove aveva vissuto San Carlo da Sezze.
Il santo racconta nelle sue memorie che tra quelle quattro mura si difese dagli attacchi di diavolacci d'ogni risma. Ironia della sorte, la dentro era stata sistemata una cyclette.
Era impossibile non pensare a San Carlo seduto sopra che ìedalava come un matto, inseguito dall'orda di diavoli.


Sala d'attesa della stazione di Trieste.

Forti come Diane, gesti rapidi, decisi, visi seri, sorrisi a mezz'aria che vanno a morire sull'angolo della bocca. C'è anche Taras Bulba: faccia di cane, orecchie di cane. Le donne con i calzoni alla turca sono magnifiche, fumano a sazietà, con applicazione orientale. Tutti sono vestiti a strati come i loro pacchi.
La nonna, la madre, la zia, la moglie apparecchia: mezza pagnotta integrale, un vasetto di maionese, uno di peperoni verdi sott'olio, una salsiccia nera ricurva e mangiano tranquillamente, caschi pure il mondo, le punte dei piedi divaricate.


Alta Brianza.

Hanno attaccato delle striscioline di carta bianca sulle facciate delle case, lungo la recinzione dei giardini; passando dal paese verso sera sotto un cielo grigio e afoso hai l'impressione di attraversare una cittadina bombardata con brandelli di tende alle finestre.



Nicola Dal Falco

.

lundi 28 juin 2010

Mathieu Blouin : Historio Vertadieiro - (1574-1580) - (Alan Broc)

.



Alan Broc nous fait revivre un moment très dur de l'Histoire de France, les guerres de religions, ces dernières conduisirent un Gascon sur le trône de France ! Au delà de ce fait important, elles mirent en germe grâce à Henry IV, une première notion de laïcité de l'état , valeurs toujours à l'ordre du jour !

Dernier message pour ce mois de juin 2010 .... Juillet - Festival d'Avignon
!

0+0+0+0+0+0+0




Treboulèris deguts à de libres protestants
(1561)


Trach del libre Historio Vertadieiro
(1574-1580)

Vèrses 647-664



« Qualques jouns peys aprop, al lotgis del Peyssou,
ung merchan s'alutgec, qu'ero mauves garsou.
Lou cal az un mercat anec fa sa desplego
de libres igounatz, don sourti cugec brego.
Car lou cossoul Dumas, et Serros, lou scindic,
d'aco estans avertis per calque catoliq,
elses, ses muza brico et ses aponia gaire,
anerou aqui meteaus prene'l merchan libraire.
Et coumo lous sergens de 'l prene s'esfoursabou,
las gens de pel mercat alentour s'amountabou.
Que fec que'lz ygounatz, quand aco entenderou,
contro'l cossoul susdich et Serros elz venguerou,
las espasos al ven, nudos et degainados,
les permenans per l'er, ses tira d'estoucados.
Se ferou fa camy a'n aquelz qu'erou al tour,
Et, ses al dich Dumas pourta respect ny honour,
Az el y a sous sergens dousterou'l prisonnye,
Et lou ferou salva pelz camys del vignye. »


COUSSY AZ UN MERCAT FOUREC DESPLEGO DE LIBRES IMPRIMATZ A GENEVO





L’autour es Mathieu Blouin (vers 1554-vers 1615). Es un prèire de Galhac (81). Sourtit d’uno familho catoulico, Mathieu Blouin visquè lei guerros de religiou à Galhac ounde la poupulaciou se partigiabo entre catoulique e uganauds. Despintè aquéssi treboulèris dinc un lhibre en lenga d’o, Historio Vertadieiro.


.

samedi 26 juin 2010

A Galhard : AL REY DE NAVARRO -1580

.



AL REY DE NAVARRO

Quan féc soun intrado à Montalba *

(* Gustave de Clausado s’apiejo soubre Dom Vaisseto per calcula qu’Augier parlo de la dintrado de ginié de 1580, quand lou rèi de Navarro venio presida uno adunado d’uganauds per li counvencer, ammé succès, à reprendre las armos.)

SIRO lou Rey, quan lous de Montalba
An entendut que debiats arriba,
Incoutinen la pus part de las gens
Els soun estats grandomen diligens,
Que per vous els an fachio pervisiou
De blats et vis et forso moniciou
De sibado, et de fes et de pailho.
(de civado, e de fés e de palho)

Lous pageses engraissou la poulailho,
Lous mazeliéz engraissou lous moutous.
Lous sabatiéz fan botos, sabatous ;
Lous argentiéz fan pervisiou de baguos,
Lous espaziéz d’espazos et de daguos,
Et lous barbiéz aguzou lous razous ;
(lours razours)
Lous pastissiéz fan forso pastissous,
Et menechals forso férs et clavéls ;
Lous couteliéz forso de béls coutéls,
Et lous celiéz fan pervisiou de célos ;
Lous candeliéz moneciou de candélos,
Et lous hostes fan fa de veires grans,
Per tal qu’on dis que menats Alamans. *

(* En 1576 lou prince de Condé avio introudut dien lou reiaume de souldats alemonds, aussiliàris di calvinistos. Noto de Gustave de Clausado)

Lou joc de palmo a lou palmié crescut
Per tal de vous o per gagnia l’escut.
Lous armuriéz fan forso d’armaduros ;
Pouticaris, cristéris et peluros ;
Lous medecis estudiou en medecino ;
Mas jamai ieu nou lour mostri l’aurino
Car ieu sabi que forso cementéris
Soun touts boussuts, diou mercéz lous crestéris.
Moussur Dariat qu’es home de rasou
Féc recubri touto la sio maisou,
Per tal se plau que nou vous banghiets gez
Quand siats dedins : el es gentil bourgez.
Roudiéz, fustiéz, menusiéz, carpentiéz,
Sartres, merchans, et touts autres mestiéz,
Et d’autro part, vieilhesso amai jouinesso,
Et raubo louncs et touto la noublesso
N’an mai de gauch de vostre avenomen
Que se venio lou jour del jutjomen.
Ieu prégui Diou que lous tengats en pats,
Et vostros gens d’elis siou pla trattats.
Quant à de vous, nou vous y meti gez :
Credit abéz mai que cap de bourgez.
Se vous vouléts pastisses o perlix,
Lous cousiniéz sou vostres grans amix.
S’elis éroun aital amix de mi
Ieu cap de ser nou m’anirio dourmi
Que nou fouréz sadoul de car roustido.
Ieu soui fort las de teni pauro vido ;


Mas se Diou vol que jamai ieu sio rey
Un pauc milhou cértos me trattaréy ;
Tant me plasi de beure et de mangia.
Plaguéz à Diou voulguéssets assagia
An mi, moun Siro, aici dins esta vilo,
So que féc un tyran rey de Secilo.
Dionisius aquel rey s’apelabo
Et se metéc d’un flatur qu’el menabo,
Que li disio que pus hurous el éro
Que cap de rey que fous dessus la térro.
Per vous dire, Damocles s’apelabo
Aquel flatur que lou tyran vantabo.

Lou rey diséc : « Per que prenes plase
A ma vido, Damocles, vos vese
Ma fourtuno quin goust elo aura ? –
« Siro, diséc, tout so que vous playra. »

Lou rey un liéch féc dressa d’aur massis
Cubért d’un bél et fort riche tapis,
Et féc para sous buffets richomen
De vaissélo touto d’aur et d’argen,
Et coummandéc encaros dabantatges
A l’entour d’el forso de jouines patges.
Al-prép de tant Damocles s’assietabo
Per li bailha tout so qu’el demandabo.
Davantages, y abio forso sentours,
Forso perfums et de capéls de flours,
Et péys la taulo éro de bounos viandos
Pla cubértos, delicados et friandos.
Moun Damocles alaros s’estimabo
Lou pus hurous del moun, so li semblabo ;

Mas lou tyran el abio coumandat
Qu’uno espazo fous pengiado al plancat ;
Sul cap d’aquel l’espazo éro pendudo
Et nou tenio que d’un piél touto nudo ;
Mas Damocles que s’estimabo hurous,
Vesent aco, s’estiméc malhurous,
Diou mercéz, que n’abio bouci de cor :
Cicero dis qu’el tremblabo de paur,
Et que’l capél de flours el li toumbéc
De la frayour ; et lou Rey el preguéc
Que li plaguéz de lou tira d’aqui,
Qu’aimabo mai cent cox éstre couqui,
Qu’el éro las de vese aquelos causos.
Ieu metréy be qu’el caguéc à las caussos,
Mas que l’autur nou l’y a pas voulgut metre,
Saurio be ieu ; car el éro un belitre
D’abandouna un tal siétge rouyal
De crento que l’espazo li féz mal ;
Car d’éstre rey deu éstre un bél estat.
Helas, moun Siro, y foussi ieu estat !
(Mas que béleu nou serio pas aici.)
Be me pouiriats amb’ un piél de rouci
Pengia drech mi l’espazo de Rollan,
Que d’éstre rey nou serio las d’un an.
Car se drech mi l’espazo éro pengiado
Ieu cargario un casquo o salado,
Et mangiario, de la sorto, ses crento.

Que sera fi, Siro, de la presento.
Ieu prégui Diou del cél que vous mantenguo.
Perdounats-me se ma maissanto lenguo
N’a pla dictat so qu’éy escrich aici.

Dins Montalba, boun païs de Querci,
Ieu éy fachio touto aquesto besougnio
Per lou coussel d’un home de Gascougnio
Qu’es gentilhome. Un moussur Del Bartas
Venguéc à mi tout drech coumo un matras,
Diséc : « Augié, tu meritos de vioure ;
Se lou Rey ven, be li te cal escrioure
Qualque rimo facho de toun lengatge. »

Ieu li disio : « Ieu nou soui pas prou satge
Per escrioure de rimos à un rey. »

Mas Del Bartas me disio : « Augié, crey :
Car ieu sabi que so qu’as coumpausat
De forso gens es grandomen presat. »
Se’l Rey me dis : « Qual es aquel rimaire ? »
Li respoundréy : « Un Augié, que sa maire
Passéc lounc-tens an Péyre de Ronsard,
Et ieu cresi qu’Augié sio soun bastard. »

Que m’en disets, Siro, d’aquel Bartas ?
Se nou fourés, mas qu’es boun enfantas,
Nous aurian bruch, debant que fous dilus,
Car ieu sabi que, s’al mounde n’a plus,
La mio maire fort fenno de be éro;
Mas que se ieu me fiquabo en couléro
Countro un bartas, beleu qualque rouméc
Me trincario las cordos del rebéc;
Per aco ieu n’éy que fa de soun bruch:
Escusats-me, Siro, quant l’éy cresuch.




.

jeudi 24 juin 2010

Gilbert Thévenard : LES VIEUX DANS LE MEILLEUR DES MONDES

.
Un texte qui se passe de commentaire !



LES VIEUX DANS LE MEILLEUR DES MONDES

Pendant mon sommeil, les images s’assemblèrent petit à petit et formèrent bientôt un songe qui m’envahit…

A partir de 75 ans, les hommes et les femmes étaient regroupés dans des camps de rassemblement appelés « Camps de ’Age d’Or ». Ils y bénéficiaient d’une vie commune, enrichie par des animations adaptées, le plus souvent imaginées par les intéressés eux-mêmes ou nourries par les souvenirs ou les expérience vécues et dont l’esprit pouvait souvent servir aux jeunes générations. Les frais de fonctionnement étaient réduits au minimum, grâce à un système de self-service géré par les intéressés : restauration avec régime de santé, lavage et entretien, les plus valides venant en aide aux plus anciens, spectacles communs par écran géant (branché en permanence sur TF1 afin d’éviter les disputes).

Il était possible d’être admis en « pré-retraite » à partir de 70 ans (plus tôt pour les chômeurs de longue durée) à condition qu’ils s’engagent à travailler dans les services communs du camp, au titre d’une « contribution de solidarité. » Les meilleurs d’entre eux pouvaient même accéder à des postes de confiance ou de responsabilité comme secrétaires, comptables ou surveillants, ouvriers d’entretien, voire « Papy-caporaux » pour les plus sérieux. Les services étaient gratuits, y compris la crémation. Cette solution était tout à fait conforme à nos possibilités budgétaires, les frais étant quasiment nuls compte tenu du self-système et de la mise à disposition par les bénéficiaires de leur retraite ou de leur éventuel pécule.

Par ailleurs, les recettes étaient abondées par un Fonds spécial alimenté par deux « télétons » annuels (un l’hiver, un l’été, le froid, la canicule). Les jours fériés étaient supprimés (d’ailleurs non adaptés aux diverses croyances ou non-croyances). Par contre étaient maintenus les anniversaires des armistices qui rappellent la valeur du sacrifice et l’on avait rétabli comme jour férié le 2 novembre, Jour des Morts, réunissant sans distinction tous nos concitoyens dans un esprit de solidarité et d’égalité. De sérieuses économies étaient réalisées, grâce à la suppression de l’aide à domicile et à la disparition de la surconsommation médicamenteuse.

Ainsi, nos Anciens n’étaient pas abandonnés, victimes de l’égoïsme de leurs familles, leurs permis de conduire menacés étaient devenus inutiles et ils pouvaient se consacrer sans soucis à une vie sociale bien méritée. Tout était au mieux dans le « meilleur des Mondes » et chacun avait le sentiment du devoir accompli…


Gilbert Thévenard,
2003-2010



.

mardi 22 juin 2010

P. Berengier : Cènt conte de Jan de Cabannes

.



Cènt conte de Jan de Cabannes


Fai proun tèms que Felip Gardy nous avié baia de conte, « Enigmos » e « Satiro contro la sœur de la Croix » d’aquel autour sestian e s’erian chala. Vuei nous n’en baio « Cènt conte en vers », valènt à dire la toutalita, pèr noste plasé lou mai grand.

Autour de tiatre (forço bèn estudia pèr Felip Gardy), de conte e raconte en proso, Jan de Cabannes fai ounour à nosto literaturo. Se devino un autour impourtant de la fin dóu siècle XVII e aquéli cènt conte en vers soun pas pèr nous faire cambia d’idèio. Avèn aqui un cap d’obro, un mounumen de nosto literaturo em’uno lengo sabourouso que noun sai, de satiro, de trufarié bèn dins lou goust d’aquéu tèms.

Un oubrage que lis afouga de lengo nostro, li que la volon estudia au mai founs, se devon d’agué, bord que Felip Gardy s’es founda sus lou manuscrich óuriginau. I’apound un presentacioun, uno traducioun, de noto, un indèis. Vaqui dous gros voulume de 336 e 352 pajo, que fan mestié.

P. Berengier

0+0+0+0+0+0+0


Jean de Cabannes, Contes en vers prouvençaus. ( 50 € (les 2 vol.)
- Letras d'òc, 5 rue Pons Capdenier, 31500 Toulouse

dimanche 20 juin 2010

Nicola Dal Falco : Stazioni

.




Stazioni

Non c’è stazione ferroviaria senza la pace del matto o del randagio, la sua intermittente presenza, il suo libero e sacrosanto feudo.
Cosa li attiri è forse un segreto celato nel continuo andirivieni, nell’assistere ad un’azione che non li riguarda.
L’infinita porta dei binari li interessa proprio come porta temporale, senza traguardi in vista e con minime soste, fitte d’orari e quindi di nulla rispetto allo scorrere della luce e dell’acqua sui binari stessi.
Hanno l’aria di occupare l’assenza con stracci e risate. Eleganza della mendicità che giro intorno al perno, né va, né torna, danzante sul posto come le stelle.
Sono un viaggiatore secolare, salgo volentieri in treno, navigo.
Se ci fosse la neve, seguirei con lo sguardo le orme della volpe; e già le ciliegie su quei rami spezzati mi fanno trasalire. Un nome e molte carezze.
Lungo i binari, dove ribatte l’erba in un riflusso d’aria, l’attesa dei papaveri, tra braccia di sonno e di vento, non più vermiglia si fa azzurra.
E pare mare, la pianura incivilita oltre ogni dire. Sola si salva qualche chiazza di turbata, quasi iraconda, quiete. Sono arbusti e piante migranti prima che torni il bosco.
La terra spogliata si ricopre in fretta con il paesaggio che cerca il proprio volto, il proprio acume di bellezza, di traduzione in acqua e semi.
Il treno non accelera, ma sembra meditare una fermata improvvisa, dettata per inerzia dal richiamo di un merlo, dal fissare dei cani e dal silenzio nella pioppeta.
Un nome e molte carezze.

Nicola Dal Falco




.