Nicola Dal Falco : El país de l’or i de les llums - Traducció al català d'Òscar Banegas Garrido

.

El país de l’or i de les llums

de Nicola Dal Falco

Traducció al català
d'Òscar Banegas Garrido

És el que deien d'Aurona, el regne subterrani de l'abundància: el país de l'or i de les llums. Prou gran, fins i tot massa per a merèixer el nom de país. Un país en què la prioritat era l'or i les llums que el decoraven com un tabernacle. Llums precioses que, tanmateix, totes plegades no feien una llum vertadera i pròpia, sinó una claror difusa en la cavitat d'una muntanya. Per analogia amb l'abisme que aquesta amagava, la serralada del Padòn, on neix un torrent que té també el nom d'Aurona, és fosca com la panxa d'un forn, semblant a l'escòria amuntegada als marges d'una immensa excavació.

Les riqueses no hi florien per atzar, sinó gràcies al dur treball dels habitants i eren el fruit d'un pacte entre el rei i els inferns. Segons aquest acord, no s'exhauririen mai amb la condició que el poble restés per sempre sota terra. Per a tancar-hi l'accés s'havia construït una porta tota d'or.

Potser aquest regne coincidia amb el més-enllà o n'era un ducat important, en el qual només el regent coneixia el món exterior, la llum que renaixia, i sabia com era, al cap i a la fi, l'alternança entre el dia i la nit, entre la vida i la mort, la qual cosa en garantia la riquesa, l'excés.

L'or, en el fons, no brilla, sinó que emet una resplendor tènue i persistent, i aquells homes i aquelles dones conservaven durant tota la seva existència un aspecte larval. Per descomptat que ningú, excepte el rei d'Aurona, havia vist mai la llum del sol.

Llavors, un dia, segons la justa fatalitat de tot relat, hi va caure un cresol i s'obrí un forat a la volta que va alliberar un raig de llum tallant tan clar que feia ganes de banyar-s’hi.

Tan sols una estreta fissura separava les cavernes d'Aurona de la resta del món. Cap a aquell ull enlluernador es va dirigir un dels vells excavadors, el qual tingué prou a recolzar una llarga escala per veure més enllà de la font lluminosa. Tot el colpí: les formes, els colors i la gran llum que feia possible l'inesperat espectacle. I quan va girar el cap, va començar a explicar, a fer comparacions. Tal era la meravella que, amb els ulls plens de les coses que havia vist, no es va adonar que de seguida s'havia quedat cec.


L'esquerda es va tornar a tancar immediatament. Tanmateix, encara que sense parlar-ne, les paraules de l'ancià havien obert una bretxa al cor dels habitants d'Aurona, sobretot al de la princesa Sommavida. La malenconia que l'envaïa, una sensació que no havia experimentat mai abans, només la calmava col·locant-se al costat de la porta barrada del regne. Allí, un ressò d'aquell altre lloc estrany i nostàlgic aconseguia filtrar-se. Li semblava sentir uns sons, de vegades un bel o unes veus confuses. I, potser, ella mateixa havia provat a murmurar alguna cosa cap a l'exterior. No se sap bé com Odòlghes, rei de Contrìn, que va prometre's a si mateix alliberar la princesa, va descobrir que aquesta vigilava darrere la porta.

Durant set dies el rei va colpejar la porta amb l'espasa i va aconseguir, a la fi, fer malbé el picaporta i entreobrir-la bastant perquè, darrere de Sommavida, tot el poble d'Aurona s'expandís pel món i, així, donés l'esquena definitivament a la foscor. A força de donar colps a la porta, la punta de l'espasa del rei es va impregnar d'or almenys un pam. El metall preciós havia suplantat el ferro i mostrava no un afegit, sinó una fusió, un senyal de poder, un reconeixement. La punta brillava de tal manera en les batalles que tant l'espasa com el posseïdor van rebre el nom de sàbja da fek, espasa de foc.

Odòlghes es va casar amb Sommavida, però va renunciar a les seves riqueses. Va ser també per això que va deixar de pensar en Aurona i va oblidar amb el temps la ubicació exacta de la porta. Al final, una esllavissada va segellar, de nou, l'entrada.

Encara hi ha unes quantes preguntes. A qui pertanyia sàbja da fek, al rei guerrer o al record d'Aurona, el seu malefici? I els habitants, qui eren realment? Sense oblidar Sommavida, el nom sacerdotal de la qual no podia predir només un desig de fugida. Potser, reprenent un dubte ja plantejat, el rei d'Aurona no era altre que Plutó, artífex d'una riquesa i d'una tirania sense límits.

El pacte de tenir les ànimes dels morts ben tancades per no angoixar massa els vius va ser trencat per un heroi que va arrabassar una filla i una esposa al sobirà d'allí baix. Ho va aconseguir, o almenys això sembla, perquè la continuació de la història, tot fent honor al seu valor, no el salva, més aviat el contrari.




.