mercredi 11 mars 2009

P. Azéma : La "Grande Guerre", grande pour qui ? Misérable pour tous.... A bas la guerre!!!!


Dans ce texte de 1918, en languedocien de Montpellier, l'essayiste P. Azéma, Félibre & intellectuel clapasien, fait honneur aux morts de la guerre 14-18... Son lyrisme languedocien est presque Wagnerien. Ce texte est extrait de ses écrits de guerre recueillis dans " à boulets rouges" ...

LOUS MORTS

I’a ‘no causo que li mort nous demandon, e que li mort i’an dre, quand soun toumba dins la bataio: acò ‘s la remembranço, tout ome que defènd lou sòu de sa patrìo, que lucho e mor pèr elo, merito, longo-mai, la remembranço dóu païs.
(F. MISTRAL, Discours e Dicho.)

Sus la toumba de nostres grands Morts, sus la pèira santa que, pèr toujour, garda lou som vitourious das martirs de la pus nobla Causa, un cop de mai clinan l’oumage de nostes cors recounouissents. Chaca an, dempioi quatre ans, renouvelan la fiertat e la tristessa d'aquel pelerinage pietadous. Das cementèris siaus e flourits de l'arriès, nostra pensada landa dors las planas dau front, nusas e silenciousas, ounte s'aubouroun, dins sa magrou d'escaleta, lous batalhouns inmoubiles de las milanta crouses negras; e, mai liont encara, vai jusquas as camps batalhès qu'an enselepit tant d'eròs dins lou soul susàri de sa glòria e de soun sacrifice.
Mès, aqueste an, l'oumage vèn pus soulenne e pas pougnent encara, s'es poussible. E nous sembla que la fiertat e la tristessa an grandit, ara que lous rais de la vitòria illuminoun tout noste ourguiol e qu'esclairoun touta nosta doulou. Sentissèn milhou, ioi, lou pres de tout ce que duvèn as luchaires erouïcs qu'an gagnat aquela vitòria, as qu'an dounat sa vida pèr basti l'aveni, as oubriès noun pariès de l'obra de Liberacioun, que l'an sinnada emé soun sang.
E dire que veiran pas soun obra coumplida, que sous iols barrats dins la visioun de la batèsta ourribla, clugats à jamai, countemplaran pas la radiousa sourelhada que vai daurà de glòria l’azur de nostre cièl. Aqui nosta granda, nosta inmensa tristessa... E, tant pis pèr quau ausarà dire de nou, farà pas que creisse, à mesura que s'amadurarà dins la joia dau triounfe, la meissou qu'eles an semenada dins la soufrença das coumbats.
As que tastaran pas lou pan salabrous de la vitòria, garden touta entièira l'ounou de nous l'abere pastat. Ié la rauben pas en lous dessoublidant. Reneguen pas lou noum sacrat das que nous an quitat lou pus bèl eritage.
E preguen nostres Morts, en flouriguent lou cros ounte dourmissoun, de mantène nostras amas à l'aussada de soun esemple e de sas liçous.


Nouvembre 1918.

Aucun commentaire: