jeudi 12 décembre 2013

A. Langlade : L'ASE E SOUS MENAIRES





L'ASE E SOUS MENAIRES
A GUILHEM DE ROUDIER


L'animau que, d'après la fabla,
Au lioun lous peses mandet,
Juste au moument que, sus la sabla,
Era, pecaire, à soun darriè,
L'arri-bòurrou que La Fountana,
Embé sous vers espelhet vieu,
De longa es mort, mais, per sa grana,
Dins nosta França encara vieu;
Oui, vieu encara e i'a pas gaire
Que nous a moustrat ce que ten.
A coumtà d'ioi sabem
Qu'es tant bestia couma autre tems,
Mais encara ben mai pus rossa que soun paire,
Car, s'au lioun malaute aloungat per lou sòu,
Lou viel mandet sa reguinnada,
Soui segu que pourtava dòu
De quauques uns de sa toucada.
Es que Segne Lioun
A dent pounchuda, long arpioun;
Partìs vieu, a la pata lesta,
Es d'un grand prus, es fort ardit;
Couma rei fai tout à sa testa
E, couma rei, boudieu, n'en fai, de mau ardit!
Emb un tal animau l’ase a ges de revenge:
Per vieure a debesoun d'este dous e pacient,
Mais tre que n'en vei jour, s'aganta soun revenge,
Vole que me digués à quau es que s'en prend.
Boutàs, se la raça asenieira
N'aviè pas mai pecat que lou viel majurau,
Au lioc de ie traire la peira,
L'aparariei e couma cau.
Enfin de que sertìs que mai long tems resconde
Per que ioi noun m'an pres per soun rasounadou?
Ie vau dire soun mot; segu, qu'anàs respondre:
—  As drech, felibre, castia-lou!
Un ase, noumat Populus,
Ben counougut per sas baudragas,
Era engafat dins la palus,
Mougut de cops, lardat de plagas,
Tibat que n'en poudiè pas pus.
Soun menaire, una trista droga,
Tout lou tems que duret sa foga
Lou roussegava couma un bau
Lion das mases e de l'oustau,
Sans seguì ni camin ni dralha,
Dau couchant au levant, dau miejour au vent-drech,
Couma un debaboulat que soun cervel s'esfalha:
E quand la bestia aviè perdut força à courrì,
Ce que mai d'un cop arrivava,
Lou menaire alor l'arenava:
—  Troves pas que t'ai ben menat.
Qué, disiè lou brutau de sa vos la pus douça.
—  Oui, lou bòurrou bramava encara afalenat.

End aco, tournamai a coussa!...
Pamens tant vai l'ourchòu au pous
Que fin finala se brigoula.
Un jour soun partits toutes dous
L'ase courrìs pas, voula.
Lous qu'eroun pas cap-lucs s'ou disien: —  Agachàs
Qu'una courrida ansin vous sarà maufatousa!
Ni per aquela!... Avans, avans... Ven un bachàs.
L'ase se i'engafa e lou crousa,
S'en mostra un autre, mai ie siam,
Pamens, aquesta fes, en mai penequejant...
Enfin, couma quicom, n'en sort, mais plen de bousa.
Dejà coumenca à perdre alen.
Toujour lou sabarnau espadrouna e bacela.
A bèu à faire. Aiço n'en prend:
Juste que juste, van ansinda en palusela.
Entre arrivà, malur, ai, lou gargameliè
Se creba, e l'ase amai l'asiè
Pachaquejoun dins la boulhaca.
Alor lou cavaliè dau milhou se destaca,
Se tira couma pot d'en mitan dau patoul
E, sounjant qu'à sa pel, bandìs Populus soul.
Avem aquì troubat noste bestiari
Emplastrat jusqu'au col.
Mougut, renegant couma un fol
Contra lou mestre e soun salari:
—  Ai! ai! que ieu soui malurous,
Fasiè pioi d'un er pietadous,
Ieu que, per cercà lou ben-estre,
Ai toujour servit quauque mestre,
Ieu qu'an toujour ben encambat,
Amai qu'agessoun bona brida,
Ruste bastoun, pougna soulida,
Me vejaquì ben adoubat!
E, zou, lou paure arpatejava;
Fasiè d'esforts, de subresauts,
Se panlevava e, pataflau,
Dins lou bachàs mai s'embounava. 



Dau tems que chamalhava emé d'ais e pioi d'ouis,
Sans saupre ounte dounà virada,
Un ome era sus la levada,
Un ome que la França e l'estrange counouis,
Un d'aqueles couma n'i' a gaire.
Dins l'istoria e dins tout terraire
S'en trova, mais de lion en lion:
D'aqueles qu'an 'a vos douceta, amistadousa,
Quand la pas nous coubrìs de sa man benfatousa,
Mais, quand la guerra brama, esclafìs couma un tron,
D'aqueles gents, enfin, qu'on vei dins nosta França,
Quand boufa lou ventàs d'orre e de malurança,
Clenant, aplanant tout dins soun van esfralhous
Soulets se tancoun drechs, ardits, fiers, auturous,
E mai la countesta rampela,
Doumai flambeja sa parpela;
Sembloun dire au vent porta-esfrai:
—  Çai soui, cala ou fourvia delai!
Eh be, l'ome de la levada,
Lou pus bèu d'aquela brancada,
Crida à la bestia mau courada:
—  Espera, e te despescarai!
O groupatàs, douguins, coulobres,
Manjaires, rossalha e fach-l'obres,
Qu'avès de gaud e de soucìs
Que per lou gus que vous chaupìs,
Ounte eres dins aquel desfeci?
Qu'oun vous moustraves? Pas tant nescis:
I'aviè de tustaus à cassà!
Ase, s’aviès tant fach d'esperà soun ajuda,
Dins l'aigatilha bateguda,
De tout toun long auriès passat!
Pamens aquel d'aquì qu'au jour de ioi graufignes,
Sans que l'agues sounat de la vos ni per sinnes,
Te despesquet dau bouchadìs.....
E dins quante estat t'avem vist:
De toun pèu issallat de bousa,
Regoulava una aiga limpousa,
E pioi la sentou, lou fumet!...
Mais l'ome, que res noun refrecha,
Emb d'aiga linda lou saupecha,
Lou raviscoula e dis: —  Anem, d'aut, seguìs-me!
L'ase, que sent pus la magagna,
Escala emb el sus la mountagna.
Lou tems era fossa ourajous
E, pamens, sus lou nìbou 'spés e negrilhous,
Ounte lou sourel dardalhava,
Un bel arc-en-ciel se moustrava
Lusent, couma en nonanta-dous.
—  Veses, dis lou nouvel menaire,
Veses aval aquel terraire
Que per alin s'en vai toucà jusquas au ciel;
Dins aquela paissença embaimada e flourida,
Eh be, tus e lous tieus, sans cabestre ni brida,
Pos ie passà ta vida
En libertat couma l'aucel!
L'ase de tout caire espinchava.
Soun iol negre s'escartairava,
Sous ausidous, aubourats drechs,
Au menaire disien que l'aviè ben coumprés.
—  Auràs de clartats un abime,
N'aubeïràs qu'au sen, qu'à l’ime;
Toun gardian sarà pas que tus.
L'ase aquì coumprenguet pas pus
Mais, per avedre aquel pascage,
S'acoumoudet dau menadou;
De lou voulé, noun fai pas tout,
Fau de counducha e de courage,
Fau pas cregne la mort, tant-pau:
—  Noste eritage pairolau,
Qu'esperavem tant de cor-joia,
Das loups dau Nord ioi es la proia
Zou, toumbem-ie dessus en corp, couma l'ilhau.
Cassem tout aquela manjança;
Zou, diguet lou jouvent, zou, la guerra à outrança;
De sang rouge abeurem la plana e lou devés.
Malan de sort! aquesta fes
L'empusaire seguet coumprés:
—  Terré, vòu que me bate, entre el sounjava l'ase
E perque? Per l'ounou, per un pau de terren,
Mais, me petardaran, viedase?...
Se manjavem davans, après tant-ben vieurem.
E, virant la testa à l'arrieira,
Brista aval, sus la trantalieira,
Sous viels mestres que fan signau;
Oublida alor plagas e mau,
Vira e, d'un cop de pitre envessa lou menaire,
Ie manda un cop de ped, lou mema que soun paire
Mandet, disoun, per tems, au lioun viel, mougut,
E prenguet lou camin per ounte era vengut.
Un viel asiè, mestre de postas,
Qu'aviè tout vist, tout escoutat
Devès l'ome, ajassat de costas,
Vai e: —  L'amic, s'ou dis, quant voudriè te coustà
D'avedre moun esperiença!
Coussì, sarnipabieune, as lou saupre e la sciença
E creses de menà l'ase couma un créstian!
Ieu que soui dau mestiè dempioi mai de qranta ans,
S'aviei fach tout aquelas fautas,
Me sariei vist souvent au sòu de grata-pautas.
Mais no, counouisse aco de longa e pieu per pieu,
N'agues pas pòu que me taloune.
S'un jour vos este ansin que ieu,
Escouta ben que t'aliçoune
E vires pas emb el couma la fiolha au vent;
Mes de coustat ta retourica,
Prend-me 'n bastoun, end aco pica.
Segu, que t'en troubaràs ben!
— Sabes, tus, ie respond lou jouine e fier menaire,
A d'autres porta ta rasoun:
Tout ce qu'ai fach, eh be, soui preste à lou mai faire,
Quoura que n'en siegue besoun.
A m'agairà chacun s'escana,
Amor qu'à Populus
Ai pas doutrit lous iols. Mais, s'entre ieu e tus,
Metiam dedins sa closca un pau de bona grana,
A la longa e sans menà grèu,
Estripariam mai d'un bendèu!
Es ansinda que parlet l'ome,
L'ome envessat per l'asenàs;
De l'oura en lai, moulant lou pas,
L’asiè-baile mandet pas pus tant à Sent Come
E piquet mens à tour de bras!


*+*+*




*+*+*


Aucun commentaire: