mardi 28 septembre 2010

Alan Broc : Jaque Azais e lou miracle lengadouciô (Part 2)

.



Emìli Barto, que sinhabo « Emilo Barthe » èro lou paire de Rogièr Bartha, l’arganhol que faguè un (be pietre) gloussàri francés-oucitan. Mas èro felibre mistralen e pas oucitan coumo soun filh indinhe*. Sa pèço « Lous proufitaires » soubre li proufitaires de guerro, aguè un grond succès en 1922 e dien lis annados seguissentos.

(* Sou pas parents d’Enri Barthes, simplo oumounimìo)

Vaqui un troç de « Las dos aujolos » :

Ai ausit parla dos Aujolos,
Dos aujolos del vielh Capnòu,
Un mati que picabo nòu
Sul pichot plo de las Escolos.
Al sourel, coumo las angrolos,
Escoutabi ço que disiòu,
So que disiòu las aujolos,
Las aujolos del vielh Capnòu.

Pourtabou toutos dos la cofo à mentounièiros,
La gento cofo-liso empesado de fresc,
E sus arans tibats, patetos bugadièiros,
Espandissiòu de linge empilat dins un desc.
« Pauros cofos, disiòu las vielhos,
Òu bel voudre pas se rafi,
Couneiròu lou sort de las felhos,
Nostre ivèr ne veira la fi.

…..

Ai ausit ploura dos Aujolos,
Dos aujolos del vielh Capnòu.
Un mati que picabo nòu,
Sul pichot plo de las Escolos !
Sus un peirou, joust las gandolos
Al sourel se refaudissiòu,
E plourabou, las dos Aujolos,
Las Aujolos del vielh Capnòu.

Pourtabou toutos dos la cofo à mentounièiros,
Mès del goufre aviòu trach la plus bello, aquel jour.
Veniòu de s’avisa qu’èrou las dos darrièros
À mantene al Capnòu la cofo de toujour.

E se disiòu, las pauros vielhos,
En essugant tout-cop lous els :
Qual sap s’à las nouvèlso felhos
Ausiren canta lous aucels ?

L’an passat eren quaucos-unos
Qu’avian de blanc lou frount cenchat;
Mès s’en passo dins tretge lunos !
E mai d’un frount s’es refrejat !

Nautros també tendren pas gaire,
M’es pas de mouri qu’aven pòu !
Es que se partissen, pecaire !
Las darrièros cofos s’en vòu.

Paure Capnòu ! coussi t’atudos !
Qual t’a vist, qual t’a counescut !
Pauros, nautros disparescudos,
La cofo-liso aura viscut !

.........

Ai vist enterra dos Aujolos,
Dos aujolos del vielh Capnòu,
Un mati que picabo nòu
Sul pichot plo de las Escolos,
Darré lou Crist e las estolos
Eri de lous que seguissiòu...
Ailas ! amé las dos aujolos
Enterraben tout lou Capnòu.

Beziés, 1926


Ж


Antounieto Conte-Regis escrieu meravilhousomen de legendos en vers. Si pouemos sou trop loungs per tout cita, mas sa lengo’i tant eleganto que me sentirio coupable de ne cita pas almen de troçs.

Vaqui dounc de boucis de duoi legendos :

LOU BARRAL DE SANT ANDÌU


So que vou vau counta, ma grand nous hou countavo
Tout en fialant al fus, lou vèspre, à la velhado,
I a de pla braves ans.
Un jour, foro Beziés,
Caminavo soulet un paure. Sèns souliés,
Lou boumbet petassat, lou barral sus l’esquino,
Mal vestit, debralhat, avio michanto mino;
Marchavo à tout asard, per cerca de traval:
La misèro i avio fa quita soun oustal.

....

Tout just l’endema d’aquel jour memourable,
Lou mèstre, de seguit, se rendèt à l’estable.
Grand Dìu, de qué vejèt ! Sus la palho estirat,
Tout vestit, l’èr urous, lous biòus à soun coustat,
Andìu, lou brave Andìu, venio de rendre l’amo !
Als alentours deja la nouvelo s’issamo
E lèu-lèu tout lou mounde hou aprend dins Beziés;
Un soun que s’espandis de toutes lous clouquiés
Roumplis d’estounament la vilo touto entièiro:
“Vuèi Sant Andìu es mort ! – Ounte ? – À la Galinièiro !”

Atapat d’un lençol coumo d’un blanc mantèl
Arribo douçamen mountat sul toumbarèl
Lou Cos tant venerat que cadun à la filo
Acoumpanho’n plourant. Lous biòus cap à la vilo
Marchou souls, dapassous, sèns jamai se troumpa.
Sous uèlhs disou “Saben ounte nous cal ana,
Coumo de soun vivènt es Andìu que nous meno”.

D’efèt en arribant davant la Mataleno
Vouliòu lous arresta per lou Dies Irae:
Nostres dous animals escoutèrou pas re.

Tal ma grand m’hou diguèt, es tal que vous hou disi,
S’en anèrou tout drech jusqu’à Sant Afroudìsi.

Dins toutes lous clouquiés, sempre lou mème soun.
Las campanos toujour se respoundiòu d’amount
Mentre qu’en bas fasiòu la pregàrio darrièiro:
“Ai ! Sant Andìu es mort ! – Ounte ? – À la Galinièiro!”



Ж




De la mèmo autouresso, un troç de :


SANT AFROUDISI E LOU CAMEL


Lou premié per asard que vejèt un camèl
De la pòu fujiguèt d’aquel bestial nouvèl.
Un autre s’acampèt pau à pau, mès pas gaire,
Pèi enfi lou tresen, mai ardit gausèt faire,
(Saique èro bouralié), un soulide licol
Per pourre aisidamen lou mena per lou col.
Quand lou grand La Fontaine, à la liro mannado,
Engimbèt un bèl jour sa fablo renoumado,
Arribavo segur d’un vouiatge à Beziés
E venio d’assista à toutos las fouliés,
Als divertissaments que s’i fòu cado fèsto,
Cado carnaval, ambé lou Camèl en tèsto,
Un grand camèl de bouès, d’un boun biais imitat,
Sempre pintrat de nòu, atifat, arnescat,
Sièis omes en dedins lou butou per la vilo,
La jouinesso en dansant lou seguis à la filo ;
Al soun del flahutet, del pifre, del tambour
Que jogou en trïò ou cadun à soun tour.
Vous dirés : Perqué la vilo renoumado
Per sa grando sapienso e soun imour senado,
A causit per simbèl un animal boussut,
Estrangié del païs, dins lou desèrt nascut,
Que s’aparento pas amé nostre terraire,
Ni ambé nostre ana ? Vous countarai l’afaire.


Se passèt quauques tems après la mort d’Aguste
Del tems que lous Roumans, sèns gueita s’èro juste,
Mestrejavou pertout, fasiòu pertout la lé,
E pendent sièis cens ans gardèrou lou poudé
Dins nostro terro d’O. Aqueles cerco-bregos
Crentavou pas de fa de lègos e de lègos
Per ana counquista, quand èro à soun agach
Quauco bello encountrado, amai aviòu lèu fach.
Uno fes establits, preniòu de ma de mèstre
Lou gouvèr de la vilo amai dins lou campèstre
Faguèrou d’atahuts, de camis e de pounts,
E per fa gauch al pople e lou ganha d’à founs,
Bastiguèrou de banhs, de cirques e d’arenos
Ount lou public venio per delembra sas penos.
Biterro escapèt pas à-n-aquelos baujès ;
Leissèt lèu de coustat lou vièl dìu Teutatès
Per Eròs e Venus. Encaro on vèi de rèstos
D’aqueles mounuments ounte fasiòu sas fèstos.


L’aubo avio tout-escas levat lou coubertou
Que la nèit cado sér pauso sus l’ourisou,
E la darrièro estello èro pas amoussado
Qu’un ome matinié à la marcho preissado
Seguèt sourprés de veire un foutral d’animal
Arrestat davant el. Ero pas un chaval
Ni un biòu, ni un miol. Moustre diaboulique
Que la mièjo clartat rendio mai fantastique
E que cap d’ome vìu avio pas jamai vist.
Moun Dìu ! de qu’es acò ? Qual sap d’ounte sourtis ? »
Se diguèt tout pauruc. Adounc prenguèt la courso
Coumo quand un voulur vous demando la bourso.

Lèu un autre passèt, caminant sèns soucis.
Al countour d’un oustal se troubèt vis-à-vis
De la bèstio en questiou : « Diables, de qué pot dèstre ?
Qu’es aquelo bestiasso, aqui, sèns cap de mèstre ?
Saren-nous un pauquet. Paure, quanes vistous !
On dirio que m’agacho am’ un èr pietadous !
Nou, m’esperavi pas à-n-aquesto aventuro ! »

Mès aro lou sourel sus touto la naturo
Trai sous raises daurats, e dins cado quartié
Cadun a coumensat soun prefach journalié,
Cadun prend soun trin-tran, sa vido acoustumado.
La nouvèlo courris, touto uno troupelado
D’omes, fennos, efans, ve per curiousitat
E lous rasounaments sisclou de tout coustat.
Enfi un assistent qu’èro mai à la coulo
Pren la paraulo e dis à touto aquelo foulo :
« Vous assabentarai, acos es un camèl ;
Sai-que cresès pas que nous es toumbat del Cièl ?
Fosses couneissès be Froudìsi lou prechaire ?
Aquel que mai d’un cop nous a ficat d’un caire,
Amé sous grands discours, es el que lou menèt.
I èro mountat dessus quand aici s’arrestèt.
Arribavo de Roumo am’ uno autro persouno
Que s’apelavo Pau e qu’anavo à Narbouno.
Fourdìsi, qu’èro las, pousquèt pas lou segui
Car èro pla mai vièl, s’establiguèt aici.

….

(Dono Conte-Regis « Legendos Bezieirencos,
Contes e remembres en lengo mairalo. Beziés, 1937)


Vaqui, espèri que vous fazèt un idèio del miracle lengadouciô, aquéssi noutables qu’escriviou en lengo d’o. Se cado prouvìncio d’o avio agut lou meme miracle, aurion seguit lou chami di Catalôs d’Esponho ounde la bourgesio o restaurat soucialomen la lengo.

Aquel miracle venio de Jaque Azais e di dous valents, que cadu de soun coustat, gausèrou manda un pouemo en oc à una soucietat que n’avio pas damandats : lou tarralhier Jan-Antòni Peyrotto e l’ouficier Andriéu Vilar.



Alan Broc, felibre d’Auvernho

.

Aucun commentaire: