mardi 28 juillet 2015

Agusti Galbis : EL ROMANÇ VALENCIÀ O ALJAMIA DELS "AYAM" VALENCIAN







EL ROMANÇ VALENCIÀ O ALJAMIA DELS "AYAM" VALENCIANS 

Per Agusti Galbis * Culture Valenciana


Relacionat en els cantars de gesta francesos, hi ha una obra que nos parla en concret de la llengua o llengües dels musulmans valencians. Es tracta de “Foucon de Candie”, escrita per Herbert le Duc de Dammartin, en la segon mitat del sigle XII. “Candie”, que apareix com a “Gandie” en “La chanson d´Aspremont”, tambe del XII, vol dir Gandia, segons mantenen Brandin en “La chanson d´Aspremont, chanson de geste 12e siècle”; Anseis de Cartage en “Relaciones franco-hispanas en la épica medieval”; Ernest Langlois en “Table des noms propres de toute nature compris dans les chansons de geste”, etc. Puix be, en “Foucon de Candie” podem llegir: “Candie siet sor mer en un rivage / En une roche, dont la terre est sauvage / XXX chastel i donent treusage / De Sarrazins i ot de maint langage / IX.M. i sont par an estage”, que es podria traduir com: “Gandia es troba al costat de la mar / en una roca a on la terra es salvage / El seu tesor son 30 castells / de sarraïns que entenen moltes llengües / 9.000 d´ells residixen alli”. Ovid Densusianu, en “La prise de Cordres et de Sebille: chanson de geste du XIIe siècle?”, nos diu que aparentment l´autor no coneixia be Gandia pero pensa que alguns amics viagers, li haurien parlat de la “riche ville du royaume de Valence”. Es deduix clarament, que els viagers francesos havien comprovat que en la Valencia del XII es parlaven moltes llengues, lo que induix a recordar la definicio de la llengua valenciana que feu el català Eximenis dos sigles mes tart, quan digue que “... aquesta terra ha llenguatge compost de diverses lengues que li son entorn, e de cascuna a retengut ço que millor li es, e ha lexats los pus durs e los pus mals sonants vocables dels altres, he ha presos los millors…”.
Els acatalanats oculten que en cantars de gesta francesos, trobem referencies a Cervera, Burriana, Valencia, Cullera, Xativa, Benissa, Denia…, lo que posa de manifest un coneiximent i una mes que provable relacio, en moments en que l´occità-llemosi, adquiria caracter de llengua comuna de relacio o llengua koiné. Era la llengua dels trovadors, tan relacionats en els joglars, que interpretaven les troves, escampant cultura a nivell popular i que acabaren sent molt apreats per les classes dirigents. Puix be, Bonaventura Carles Aribau, en la p. 166 del V. 2 de la “Biblioteca de autores españoles?”, nos diu que “La primera indicación que he podido hallar, acerca de los juglares en España, se encuentra en la crónica general, en donde hablándose del casamiento de las hijas del Cid con los condes de Carrión (que debió ser hacia el año 1098), se refiere a que los juglares intervinieron en las fiestas celebradas en Valencia con aquel motivo”. La Cronica del Sit, nos conta lo que fea Ibn-Yahhaf, rei de Valencia des de 1092, quan el Sit estava sitiant la ciutat: “Abenjaf estava muy orgulloso, e desdeñava mucho a los omes: e quando algunos se le yvan a querellar, deshonravalos, e maltrayalos: e estava como Rey apartado, e estavan con el trovadores, e los versificadores e los maestros, departiendo qual diria mejor troba”.
Seguirém en una referencia textual molt bonica de la llengua del “amma” o poble pla. Es referix a la llengua dels “ayam” o no araps, de la Oriola del sigle XII. “Abu Muhammad Abd Allah ibn Ali-al-Rusatí” (1074-1147), d´Oriola, explica l´orige de la seua “nisba” o llinage “Rusatí”, en la seua obra “Kitab iqtibas al-anwar”. Comenta que “…Uno de mis antepasados tenía un lunar grande que se conoce con el nombre de “al-warda” y que los no-árabes (ayam) llaman “rusa”…” (lliggas “rosa”, com “Turtusa” es llig “Tortosa”, sent que en arap no existix grafia per a la “o”). Nos diu que fon una especie de malnom que li posà “una sirvienta cristiana que fue su nodriza y que le tenía a su cuidado” (p. 273 de “Cómo los musulmanes llamaban a los cristianos hispánicos” de Eva Lapiedra). Comprovem com la paraula “rosa”, era una paraula dels “ayam” o no araps de la Oriola del s.XII, que parlaven en la mateixa llengua de Jaume Roig, que en “Lo Spill” escriu: “Pobres e richs / han per egual / tots semblant mal / piguotes, rosa”. No crec de sobra repetir que Jaume Roig identifica la llengua en la que escriu el seu llibre “sera’n romanç” en aquella “de l’algemia / he parleria / dels de Paterna /Torrent, Soterna”, es dir, en el romanç de la llengua dels “ayam” o “no-araps”, en el romanç dels descendents dels iberorromans valencians, en la llengua valenciana. Recordem tambe, que la primera cita de “valencianesch”, coetanea a les de “catalanesch”, s´aplicava a una dona d´Oriola que parlava “valencianesch”, en un jui celebrat en Menorca.
El tema de l´educacio dels araps en dides no araps o “ayam”, era motiu de preocupacio per als “sarraceni de natura” o muladis de religiositat exacerbada. Abu l-Mutarrif ibn Mutanna, cordoves que estigue un temps en la cort del rei de Valencia d´Abd al-Aziz, va escriure: “Pues ¿no es verdad que desde que empieza a oír uno de los hijos de nuestra nobleza en su nacimiento, y apenas se deja al lactante en su lecho, no oye más que las palabras de una vil esclava, necia, que no sabe hablar el árabe... cuando se convierte en un hombre, culminando su desarrollo, está en contacto con las taifas cristianas pues les habla en sus lenguas, se esfuerza en conservar su idioma (de ellos), se ocupa celosamente de sus clases sociales y tolera sus costumbres…”.
Crec que una volta comprovada la preocupacio de certs musulmans, pel fet de que el romanç s´esteguera entre “los hijos de nuestra nobleza”, havent observat a una dida “en accio”, es interessant l´estudi de la paraula “rosa”. El DRACV definix “rosa” com: “Taca redona de color rosa que ix en la pell”. Es paraula viva hui en dia. Catalans i acatalanats que tot ho furten i per no saber, no saben ni furtar, definixen “rosa” en el “Gran Diccionari de la Llengua catalana” en els següents castellanismes: “1.- Rubèola. 2.- dial Xarampió”. No cal dir que el nom de “Al-Rusati”, no era degut ni a la “rubeola” ni a la “pallola”. Pero en els temps que corren, podria ser que als escolars valencians els ensenyaren eixa barbaritat. No debades, en els cartells explicatius del programa de vacunacio dels chiquets valencians, que escampa la Generalitat ¿Valenciana?, estos ya no es vacunen contra la “pallola”, sino que ho fan contra el castellanisme català “xarampio”.
En el següent articul, coneixerem ad alguns dels muladis bilingües, de classes socials superiors, inclus ad algun “sarraceni de natura”, que coneixien el romanç. L´inevitable contacte en el poble pla, els faria molt util el seu coneiximent.


*+*+*+*


dimanche 26 juillet 2015

Pujol : CRAMILHOS







CRAMILHOS 


Al dessus de Nourjat, abant la bedo negro,  
Un plhanèlh berdousenc èro l'endreit rebat;  
Les baquiès s'i randion ande la lhour capeto  
Quand abion destacat. 

Las jourgos, les anoulhs, las bacos minestrudos,  
S'i fasion a lhuta fartos d'abe pescut,  
E Picard, d'un chaupet, calmabo las cournudos  
Qu'abion prou pebatut! 

Es achi que l'estiu Toutoun la Moulinhièro,  
Per darrè l'ginesta, caressabo l' siu gous: 
— Que t'a fèit, miu paurot, touto 'quelho canhièro  
As le nas tout terrous!  

Las baquièros en round, sus la gerbo flhourido,  
Fasion sauta l'coutèlh que plhantabon pel sol,  
E la qu'abio perdut, tout'n fèn uno courrido,  
Pujabo sus l' Ticol. 

Le joube baquièrot, tout descaus sus la brougo,  
Seguio l'foronisat, embarrat dins le talh,  
Ou s'afustabo l'brout, ou traucabo la gourgo  
Toutjoun abant brespalh! 

Sulpic arremountat pel pa de la museto,  
Fasio pos que sauta, que guimba, que jouga  
Sio als quatre pipots, al patchatchi, a fabo,  
A peto-reguinna! 

Apèich, un chic pus tard, quand se fasio brespado,  
Que d'un capèlh de juns s'abion fèit un coufat,  
Las pastouros dision: — S'en cal ana, mainado,  
Le soulelh s'es coulcat!  

Bèi, ja i poudèts ana sus l' plhanèlh de Cramilhos: 
Ausirets pos tinda l'simboul plha batalhat,  
Ni canta dins le bosc un escabot de filhos,  
Aco s'es amourtat! 


La maleso d'amount a embait la jasso  
E tout s'es abrigat de gerses e falgas.  
Es bengut un endreit ount jant res pus nou passo  
Que l'oumbro del courbas! 



Jacint Labaila (1881) : La Senyera







La Senyera



¡Mireula be! Per la ciutat sansera
paseja, del Rey Jaume, la Senyera
del entusiasme al poderós arranch:
¡el que son sagrat símbol no venera
no té en les venes valenciana sanch!


Al seu passat nòstre previndre lliga,
donant als ciutadáns abrás etèrn,
el amor a la patria no es mustiga,
i es la Senyera la Valencia antiga
que vé a reviure l'esperit modèrn.


Es lo recòrt de nòstra noble història,
qu aplega a refrescar huí la memòria,
es lo payral bressòl, es tèndre llas,
es de Valencia la perpètua glòria
que may s'abat ni acava... ¡obriuli pas!













Jacint Labaila (1881).






vendredi 24 juillet 2015

René TULET : LA BOUZIGAUDA - une présentation d'Ive Gourgaud







UN AUTEUR A DECOUVRIR : 

René TULET


Né et mort à Poussan (1868-1948), René Tulet, viticulteur-négociant, n’a publié que des pièces de théâtre. C’est pourtant un grand poète qu’il importe de faire connaître : voici une des belles pièces de son travail poétique, que je dédie au Bouzigaud Serge Goudard.
Yves Gourgaud, 
juillet 2015.



*+*+*+*


LA BOUZIGAUDA 

(Campana de Magalouna n° 325, juillet 1914)



L’èr laugiè, coutilhoun court,
Au grand jour,
De long de la dralha cauda,
Sus lou cap pourtant soun fais,
De bon biais,
Camina la Bouzigauda.

Dins sa banasta, l’on vei
Lou bèu pei
Boulegà sa gaugna fresca ;
Car l’ome a tant ben calat
Lou filat,
Que raporta brava pesca.

Atabé, tout en marchent :
- « Que d’argent
Toucarai !  dis la fenneta ;
Car dève arribà pus lèu
Que Babèu
Ou que ma cougnada Anneta. »

E, se faguent de bon sang
Vers Poussan
Draga-draga s’acamina.
Lou labech bufa fresquet ;
Sus l’aubret
Una cigala brounzina.

Dejà las vignas en flous
An d’audous
Qu’embaumoun e reviscouloun.
Lous que menoun lous Piltèrs
Sibloun d’ èrs
Que vers las nibous s’envouloun.

Lous sulfataires, tenguent
En riguent
Soun rajòu dessus las fiolhas,
Ie cridoun : « De qu’avès ioi ?
De bòudroi ?
De poulpes, de crans, d’ancholhas ?

Manjarièn ben un moucèl
De pachèl
Ou quauca lapeta grisa.
Perdequé pourtàs pas pus
De bijus,
Ou d’arcèlis de « la Bisa » ?

Mès ela, sans s’arrestà
D’arquetà :
- Quand i’a pas pus d’R as meses,
Laissàs muscles e vigours
Dins lous gours,
E manjàs favas ou peses.

Pioi, se voulès un pachèl
Ferme e bèl,
N’i’a’n pla gros dins vostra cola,
Lou que vai s’escambarlant
Couma un cran
Quand travèssa « la Cadola » !

E sourtiguent un fortàs
Cacalàs,
Quita en plan lous galejaires.
Lou fais coumençarà lèu
D’èstre grèu ;
Pioi cau faire sous affaires.

Tout susourlejant un pauc,
Sans repaus,
Engulha enfin lou vilage.
Se tiba e desplega acò
A l’ecò
Qu’hou repèta au vesinage :

« Rulla, fennas, lou boulièch !
Es à dèch
Sòus la lieura ! Quau m’estrena ?
N’i’aurà pas per lous derniès ;
Cousiniès,
Escuràs vostra padena ! »

Per aici, perquin alai,
Dins un ai !
Çai ven lou mounde croumpaire.
Laissa pas marcandejà
Sans lachà
De bons mots en lenga maire.

E, soulajent un pauquet
Soun paquet,
Tout crident gagna la Plaça.
Lou fais baissa à vista d’iol…
… Dins un bol,
Am’un floquet de fougassa,

Lampa un cafè pla sucrat…
… De veirat
Rèsta pas la mendra coueta ;
E ris quand vei lou tablèu
De Babèu
Que rintra en butent Anneta.

Sourtis sous sòus emé gau
Dau mantau ;
Lous recomta sus la fauda.
Que l’ome vai èstre urous !
Sous poutous
Espèroun la Bouzigauda.

Quand las autras an vendut,
S’an pougut,
S’en tornoun, las tres en renga
Tricotent à tour de bras
Lou debàs
E laissent marchà la lenga

Sus Margoutoun que s’encrei
Quand se vei
Mihou qu’elas esticada,
Sus Finou qu’a de bauchun
E mai d’un
Que la tèn d’assegutada.

Sus Chichet que valsa pla,
Sus Sant-Cla
Qu’après-deman es la fèsta,
Sus Jan qu’a lou sinipieu,
Sus Matieu
Qu’a la farça toujour prèsta.

Lou tèms fila couma acò.
Lou Triò
Crousa gens, autòs, beligas,
Afairat, toujour charrent
En rintrent
Sans hou creire dins Bouzigas.

L’èr laugiè, coutilhoun court,
Au grand jour,
De long de la dralha cauda,
Sus lou cap pourtant soun fais,
De bon biais,
Camina la Bouzigauda.




lundi 20 juillet 2015

Peireto Berengier : Maurise Raimbault. - Agueto





Lionel Borla - Marseille


*+*+*


Agueto


Quau es Agueto ? Degun la counèis e pamens despièi 1893 se devino l’erouïno d’un rouman escrich en prouvençau pèr Maurise Raimbault. 

Aquéu majourau dóu païs canen èro fièr e poudié l’èstre, que, coume l’afourtissié, Aguetoèro lou proumié rouman escri dins nosto lengo. Plus tard avèn agu li Fèlis Gras, Valèri Bernard, Jóusè d’Arbaud, Grabié Bernard, Farfantello, Courlet, Tennevin e vuei Bernat Giély sènso parla d’aquéli que passe… mai Maurise Raimbault fuguè bèu proumié. L’Astrado nous fai lou plasé de reedita aqueste oubrage em’uno bello presentacioun de Emmanuel Desilles qu’asseguro tambèn la reviraduro en francés.
L’istòri pòu nous parèisse un pau vieianchouno mai se la replaçan dins soun countèste Agueto, bèn au countràri, es uno chato di mai mouderno ! De tout biais, quand coumençan de legi avèn envejo d’acaba, embarca que sian pèr lou raconte mai tambèn pèr la lengo drudo soun leissique e sis espressioun. Lou rouman es pas escrich en prouvençau maritime mai l’influènci dóu maritime se ié fai proun senti. Fau pas óublida nimai li noto de l’autour e aquéli dóu tradutour.

Dins tout, un testimòni que s’amerito de sourti dóu demembrié e que fai ounour à soun autour.


Peireto Berengier


Agueto de Maurise Raimbault, edicioun bilengo de 120 p. is edicioun l’Astrado (7 Les fauvettes, 13130 Berre-l’Étang).


samedi 18 juillet 2015

Pujol : LA RUSCADO








LA RUSCADO 


La calou fa jisca 
La grano de ginèstos 
Dedens le ginesta. 

Se pod ba trounida! 
L'aigo sus las trabèssos 
Ba cascarelheja. 

L'ausèlh se ba 'maga 
E se met jous las fèlhos 
D'un nouselhut alba. 


Gaito te 'sclampeta 
Le dalfi sus las lhèssos: 
Le trounic ba peta! 

N'e 'n sadoulh de l'auta. 
Las rosos e las bessos 
Ja se ban requinca! 

Ieu, me boli rusca: 
Aquelhos lhahassados 
Le miu cor ban lhaba. 

Le soulelh lhusira 
E las bounos idègos 
Tournaran regrelha! 




jeudi 16 juillet 2015

J Castagno : AJOUST - as aviaires






AJOUST as aviaires 


Quand trasièi sus de papiè blanc 
aquel pouëmenet , 
(en maigres vers... que n’en farai pas pus), 
ère à cènt legos de pensa 
qu’un jour d’espavènto veniè 
ounte lous balouniès, lous aviaires, 
prendrièu la primo plaço d’intre tant d’eros 
au mitan d’uno orro boulouverso. 

Pramor que, de-qu’avès pas fa, gigants! 
Omes gigantas, aucelas, 
dins lous tèms de la guerro inferno? 
Quau cantara voste erouïsme? 
vosto arderesso sans relàmbi? 
voste courage esbarlugaire? 
voste menesprès de la mort?

Pas iéu! Que noun poudrièi... 
amai vouguèsse... e hou voudrièi! 
Per aquelo obro d’or 
serièi trop marrit pres-fachiè; 
m’aclaparièi souto la jouncho.

Faudra quauque escrivan d’elèi, 
un engèni miraculous, 
aviaire de la pensado, 
de-quau l’amo anara treva
ounte vautres vous envoulas, 
amount dins lous cièls blounds, 
entre-mitan de las estellos, 
dins lous orts benesis das diéus. 

Per iéu, tout ço que pode e deve faire 
es de plega mous vièls geinouls 
davans vosto Obro espetaclouso! 


MANDADIS 


Tabò! asartous aviaires, 
que trasvoulas mars e deserts... 
L’ouro es presto à souna 
ounte d’asardouses counfraires 
de la luno au sourel voudrant cingla noste Univèrs. 
Tabò! Zóu! que l’avioun rounfle... 
Per Franço, Pas e Civilisaciéu! 
Per vous lausa, miè-diéus, 
un jour se dreissara, gigant, l’Arc-de-Trioumfle.