Agusti Galbis : EL ROMANÇ VALENCIÀ O ALJAMIA DELS "AYAM" VALENCIAN

EL ROMANÇ VALENCIÀ O ALJAMIA DELS "AYAM" VALENCIANS 

Per Agusti Galbis * Culture Valenciana

A retrouver sur Facebook en cliquant ce lien

Relacionat en els cantars de gesta francesos, hi ha una obra que nos parla en concret de la llengua o llengües dels musulmans valencians. Es tracta de “Foucon de Candie”, escrita per Herbert le Duc de Dammartin, en la segon mitat del sigle XII. “Candie”, que apareix com a “Gandie” en “La chanson d´Aspremont”, tambe del XII, vol dir Gandia, segons mantenen Brandin en “La chanson d´Aspremont, chanson de geste 12e siècle”; Anseis de Cartage en “Relaciones franco-hispanas en la épica medieval”; Ernest Langlois en “Table des noms propres de toute nature compris dans les chansons de geste”, etc. Puix be, en “Foucon de Candie” podem llegir: “Candie siet sor mer en un rivage / En une roche, dont la terre est sauvage / XXX chastel i donent treusage / De Sarrazins i ot de maint langage / IX.M. i sont par an estage”, que es podria traduir com: “Gandia es troba al costat de la mar / en una roca a on la terra es salvage / El seu tesor son 30 castells / de sarraïns que entenen moltes llengües / 9.000 d´ells residixen alli”. Ovid Densusianu, en “La prise de Cordres et de Sebille: chanson de geste du XIIe siècle?”, nos diu que aparentment l´autor no coneixia be Gandia pero pensa que alguns amics viagers, li haurien parlat de la “riche ville du royaume de Valence”. Es deduix clarament, que els viagers francesos havien comprovat que en la Valencia del XII es parlaven moltes llengues, lo que induix a recordar la definicio de la llengua valenciana que feu el català Eximenis dos sigles mes tart, quan digue que “... aquesta terra ha llenguatge compost de diverses lengues que li son entorn, e de cascuna a retengut ço que millor li es, e ha lexats los pus durs e los pus mals sonants vocables dels altres, he ha presos los millors…”.

Els acatalanats oculten que en cantars de gesta francesos, trobem referencies a Cervera, Burriana, Valencia, Cullera, Xativa, Benissa, Denia…, lo que posa de manifest un coneiximent i una mes que provable relacio, en moments en que l´occità-llemosi, adquiria caracter de llengua comuna de relacio o llengua koiné. Era la llengua dels trovadors, tan relacionats en els joglars, que interpretaven les troves, escampant cultura a nivell popular i que acabaren sent molt apreats per les classes dirigents. Puix be, Bonaventura Carles Aribau, en la p. 166 del V. 2 de la “Biblioteca de autores españoles?”, nos diu que “La primera indicación que he podido hallar, acerca de los juglares en España, se encuentra en la crónica general, en donde hablándose del casamiento de las hijas del Cid con los condes de Carrión (que debió ser hacia el año 1098), se refiere a que los juglares intervinieron en las fiestas celebradas en Valencia con aquel motivo”. La Cronica del Sit, nos conta lo que fea Ibn-Yahhaf, rei de Valencia des de 1092, quan el Sit estava sitiant la ciutat: “Abenjaf estava muy orgulloso, e desdeñava mucho a los omes: e quando algunos se le yvan a querellar, deshonravalos, e maltrayalos: e estava como Rey apartado, e estavan con el trovadores, e los versificadores e los maestros, departiendo qual diria mejor troba”.

Seguirém en una referencia textual molt bonica de la llengua del “amma” o poble pla. Es referix a la llengua dels “ayam” o no araps, de la Oriola del sigle XII. “Abu Muhammad Abd Allah ibn Ali-al-Rusatí” (1074-1147), d´Oriola, explica l´orige de la seua “nisba” o llinage “Rusatí”, en la seua obra “Kitab iqtibas al-anwar”. Comenta que “…Uno de mis antepasados tenía un lunar grande que se conoce con el nombre de “al-warda” y que los no-árabes (ayam) llaman “rusa”…” (lliggas “rosa”, com “Turtusa” es llig “Tortosa”, sent que en arap no existix grafia per a la “o”). Nos diu que fon una especie de malnom que li posà “una sirvienta cristiana que fue su nodriza y que le tenía a su cuidado” (p. 273 de “Cómo los musulmanes llamaban a los cristianos hispánicos” de Eva Lapiedra). Comprovem com la paraula “rosa”, era una paraula dels “ayam” o no araps de la Oriola del s.XII, que parlaven en la mateixa llengua de Jaume Roig, que en “Lo Spill” escriu: “Pobres e richs / han per egual / tots semblant mal / piguotes, rosa”. No crec de sobra repetir que Jaume Roig identifica la llengua en la que escriu el seu llibre “sera’n romanç” en aquella “de l’algemia / he parleria / dels de Paterna /Torrent, Soterna”, es dir, en el romanç de la llengua dels “ayam” o “no-araps”, en el romanç dels descendents dels iberorromans valencians, en la llengua valenciana. Recordem tambe, que la primera cita de “valencianesch”, coetanea a les de “catalanesch”, s´aplicava a una dona d´Oriola que parlava “valencianesch”, en un jui celebrat en Menorca.

El tema de l´educacio dels araps en dides no araps o “ayam”, era motiu de preocupacio per als “sarraceni de natura” o muladis de religiositat exacerbada. Abu l-Mutarrif ibn Mutanna, cordoves que estigue un temps en la cort del rei de Valencia d´Abd al-Aziz, va escriure: “Pues ¿no es verdad que desde que empieza a oír uno de los hijos de nuestra nobleza en su nacimiento, y apenas se deja al lactante en su lecho, no oye más que las palabras de una vil esclava, necia, que no sabe hablar el árabe... cuando se convierte en un hombre, culminando su desarrollo, está en contacto con las taifas cristianas pues les habla en sus lenguas, se esfuerza en conservar su idioma (de ellos), se ocupa celosamente de sus clases sociales y tolera sus costumbres…”.

Crec que una volta comprovada la preocupacio de certs musulmans, pel fet de que el romanç s´esteguera entre “los hijos de nuestra nobleza”, havent observat a una dida “en accio”, es interessant l´estudi de la paraula “rosa”. El DRACV definix “rosa” com: “Taca redona de color rosa que ix en la pell”. Es paraula viva hui en dia. Catalans i acatalanats que tot ho furten i per no saber, no saben ni furtar, definixen “rosa” en el “Gran Diccionari de la Llengua catalana” en els següents castellanismes: “1.- Rubèola. 2.- dial Xarampió”. No cal dir que el nom de “Al-Rusati”, no era degut ni a la “rubeola” ni a la “pallola”. Pero en els temps que corren, podria ser que als escolars valencians els ensenyaren eixa barbaritat. No debades, en els cartells explicatius del programa de vacunacio dels chiquets valencians, que escampa la Generalitat ¿Valenciana?, estos ya no es vacunen contra la “pallola”, sino que ho fan contra el castellanisme català “xarampio”.

En el següent articul, coneixerem ad alguns dels muladis bilingües, de classes socials superiors, inclus ad algun “sarraceni de natura”, que coneixien el romanç. L´inevitable contacte en el poble pla, els faria molt util el seu coneiximent.

*+*+*+*

Peireto Berengier : Matar de Gaulle

                      

Matar de Gaulle

Joan Daniel Bezsonoff, es un escrivan catalan de Roussihoun. Vous avèn deja presenta de rouman siéu coume Les amnèsies de Déu, Els taxistes del tsar, Una educació francesa e d’autre encaro coume La revolta dels Geperuts.

Lou mai souvènt, si rouman retrason l’istòri countempourano recènto e nous ramenton de moumen viscu emé si joio, sis interrougacioun, si detai (un disque, un filme, uno marco d’essènci, un moudèle de veituro, uno reclamo que l’avian óublidado). Éu, se ramento de tout,  dóu mendre detai coume di grand fa. Sèmblo que counèis tout e qu’a viscu trento vido. Si souveni soun li nostre multiplica pèr cènt ! Soun goust e sa couneissènço de la literaturo, soun goust e sa couneissènço de l’istòri (atualita de i’a gaire) an d’equivalènt que soun umour e soun biais de pinta lis ome em’uno umanita di grando. Vai ansin que cade rouman nous mostro un escrivan coume amarian de n’agué forço, óuriginau, plasènt, saberu e generous.

Sa darriero obro es un eisèmple de proumiero de tout ço qu’amo e tout ço qu’es Joan-Daniel Beszonoff. Un rouman singulié, que se i’esperavian belèu pas. Matar de Gaulle parlo d’Algerìo, de la guerro, di malur e dis ome deçaupu pèr la poulitico  dóu generau. Aquí mounte d’autre aurien escrich un article, un repourtage, un estùdi istouri o pouliti, Beszonoff pren lou courounèu Jean-Marie Bastien-Thiry, si coumpan e la famiho catalano Vidal coume de persounage de rouman e nautre seguissen lou retour di rapatria, l’abandoun di harki coume l’ourganisacioun de l’atentat  dóu Petit Clamart, coume s’èro un rouman vertadié. Li souveni de la vido eilà, li souveni di crime, li decepcioun à l’arribado en Franço e l’envejo de tuia de Gaulle lou traite pèr venja li crime dóu FLN proutegi pèr l’armado franceso, soun mescla en tóuti li passioun de l’escrivan : lou mounde de l’armado, lou catalan, lou prouvençau, li lengo minourisado liuenchenco (l’afrikaans), etc. 

L’estile clar e rapide es agradiéu e se prenen à legir lou catalan coume nosto lengo. Fau legi Beszonoff pèr realisa de quant es un escrivan singulié e generous, que nous fai ama de sujet qu’aurian de segur leissa de caire se fuguèsson esta trata en francés e pèr un autre… 

Peireto Berengier

Matar de Gaulle, de Joan-Daniel Beszonoff, ed. Trabucaire.

*+*+*+*

    

Carle de Tourtoulon : EN JAUME À TARAGÒNA dans le languedocien de Valergues, Lansargues et ses environs

.

EN JAUME À TARAGÒNA

Dans la revue "Le Félibrige Latin" (1891, Jun, pp 138-141) on peut lire : « Nous extrayons avec plaisir, de l'édition polyglotte des oeuvres de J. Rubió i Ors, la traduction suivante, par M. C[harles] de Tourtoulon, d'une des poésies les plus intéressantes du "Gayter del Llobregat". Cette traduction, absolument inconnue jusqu'ici aux lecteurs méridionaux, est écrite dans le languedocien de Valergues, Lansargues et ses environs. »

    C’est, de fait, le seul poème « languedocien » (pour nous : cévenol) que nous connaissions de Tourtoulon. Nous le donnons ici d’après une version réécrite en occitan, en lui appliquant les règles d’écriture qui permettent de restituer la prononciation de Valergues, commune du canton de Lunel.

Présentation de 

Ive Gourgaud

Pour l'almanach Cévenol 

-

2013

- « Per Dieu, En Pèire Martèl,
que lous catre vent dau cèl
e lou remòu de l'oundàda
son ço que mai vous agràda,
coùma à nautres nous es grat
l'alen fèr de la batàia,
digas-nous s'en vòstra dràia
pèr la mar, avès trouba
aquéla ìscla que ié rìsou
oùnda blùia e cèl d'elèit ?
L'apèlou Maiòrca e dìsou
que lou musulman i’es rèi. »

- « Segu, nòble chivaliè
asseta à ma taulàda,
soun ni faus ni messourguiè
lous qu'antau vous l'an pintàda,
Maiòrca. Ié sièi esta
dos fes. Dos fes ma pensàda
seguè que rèi courouna
n'aura pèrla tant presàda
coùma nostre rèi aima,
se lou cèl ié mes en tèsta
desir d'aquéla counquèsta,
fe din l'èime e fòrça au bras.

Per la crous que voudrièi veire
su sous piò e din sous prat
briha fièra, hou poudès creire,
s'avias coùma ieu, marin,
saluda en Mieteràna
l'ùmbla esclàva dau muslim
as rai pur dau sourel prim,
aurias perdu fe crestiàna
s'avias pa vergoùgna au cor
en vesent que l'àura bloùsa,
l'àura que frìnga amouroùsa
vòstres penou, deu d'abord
de l'Almudàina geloùsa
baisa la miè-lùna d'or. »

As noble de la couroùna
à sa tàula counvida,
Martèl, das bourgés ounra
de l'antìca Taragòna
un das prumiè, fièr marin,
brau e su mar e su tèra,
ardit en negòci, en guèra,
parlàva ansìnda…enterin
pourtàvou càda paràula
au rèi Jaume, qu'aquel jour
s'èra asseta à la tàula
d'en Martèl embé sa court.
E lou rèi valent e jouine,
que sonjàva un règne grand,
cor de lioun, fe de mouine,
bras e fòrça de gigant,
su la crous de soun espàsa
pausant sa febroùsa man
- « Jure », sou dis, e s'abràsa
soun iol,  « que d'ioi noun diran
qu'estent ieu rèi, à moun saupre,
d'Aràbi an pougu caupre
en tèra que mous aujòu
as Aràbi counquistèrou.
E las court que s'acampèrou
àutra fes, per de fa nòu
s'acamparan, e bourgeses,
noble, avèsque vendran.

Se Dieu z-hou vòu, douge meses
encàra noun passaran
que l'estandart de sinople
fugira davans mous pal,
qu'à Dieu gagnarai un pople,
au reiaume, de vassal. »

Lous iol au cèl, à l'antòrca
dau bounet pourtant las man :
« Per vous anan à Maiòrca
Marìa, rèina das sant ! »
Dis pioi : « Las tèra levàda
de la lèi de l'Alcouran,
per vòstra ajuda gagnàda,
Vièrge, es per vous que seràn ! »

Carle de Tourtoulon
(reviraduro dau catalan au cevenòu)

*+*+*

©  Textes : Yves  Gourgaud 2012

© illustration ci-dessus avec l'aimable autorisation de

Thibaud VIDAL  - 2013 - (Sète)

 

.

D. Bezsonoff - Mort dou cat - (catalan & prouvènçau)

.

En la mort del meu millor amic

 El d'agost, es va morir el meu millor amic. Feia més de dotze anys que vivíem junts. No parlava ni català, ni francès, ni cap llengua humana. Era només un vell gat gris, com n'hi ha milers i milers a Europa.

Recordi que, una nit de primavera, va arribar a casa meua, afamat. Li vaig donar allò que tenia a la nevera (frigo) de pernil dolç   (jambon blanc) va agradar tant que es va quedar (-rester ) vaig posar   (baptiser, nommer) O'Malley com al film de Walt Disney.També li deia gat el gros o el vell. El cridava i arribava com un ca ensinistrat  (chien dressé). Quan tornava de la feina (boulot), sempre m'esperava al pati ( la cour) , amb la regularitat d'un rellotge cucut suis. La veïna em deia. ' El vostre gat sempre arriba cinc minuts abans de vós. ' Només em deixava cap al gener quan se n'anava a empaitar (pourchasser) les gates de l'indret. Quasi tots els gatets del Nils li retiraven (ressemblaient). A la llarga, l'havia anomenat Strauss-Kahn, però aquest nom no li devia agradar perquè només em feia cas quan li deia ' O'Malley.' Era malalt des de feia un any i mig. Quina porqueria la sida dels gats! Ja quasi no menjava . 

L'antic acrobata que s'enfilava a dalt del campanar de la vella església dels templers ara feia bots  (des bonds) patètics. No es movia mai de casa. Li agradava dormir al peu de l'acàcia a la parreguera (cour).
Quan vaig baixar de Cerdanya, ja m'esperava. Va trucar a la porta com una persona. Es va rentar (laver) abans de dormir en el seu coixí. L'endemà, el vaig trobar molt feble. El vaig portar a cal vetererinari. Quan van obrir la gabieta, ja s'havia mort.  

Ja sé que és una anècdota sense importància en un món clafert de guerres i de desgràcies. Els gats, però, ens ensenyen la tolerància, la paciència. M'alegra que no hi hagi gats policies i tants lladres entre ells. Els gats són uns petits gentlemen que travessen la vida amb discreció abans d'anar-se'n a jugar cap als estels, al país des les ratolines.

*+*+*+*

Pèr la mort de moun meiour ami

En avoust, mouriguè moun meiour ami. Fasié douge an que vivian ensèn. Parlavo ni catalan, ni francés, ni ges de lengo umano. Èro soulamen un vièi cat gris, coume n’i’a de milié en Éuropo. 

Me ramente que, pèr uno niue de la primo, arribè au miéu, afangala. Ié dounère ço qu’aviéu dins lou frigò : de cambajoun blanc que i’agradè talamen que restè. Ié meteguère O’Malley coume dins lou filme de Walt Disney. Ié disiéu tambèn lou gros cat o lou vièi. Lou cridave e arribavo coume un chin bèn dreissa. Quand tournave dóu travai, m’esperavo sèmpre dins la cour, emé lou regulié d’un coucou souïsse. La vesino me disié : « Voste cat arribo sèmpre cinq minuto avans vous. ». Me leissavo soulamen en janvié quand s’enanavo percassa li cato de l’endré. Quàsi tóuti li catoun de Nils ié retrasien. A la fin, l’aviéu escais-nouma Strauss-Kahn, mai aqueste noum ié devié pas agrada que fasié cas de iéu soulamen se ié disiéu de O’Malley.
Èro malaut despièi mai d’un an e mié. Queto salouparié lou sida di cat ! Manjavo quàsi plus. L’ancian acroubate que s’enfaufielavo amount dóu clouquié de la vièio glèiso di templié, aro, fasié de pichot bound pateti. Boulegavo plus de l’oustau. I’agradavo de dourmi au pèd de l’acacia dins la cour.
Quand davalère de Cerdagno, m’esperavo. Piquè à la porto coume uno gènt. Se refresquè lou péu avans de dourmi sus soun couissin. L’endeman, lou troubère talamen feble que lou menère encò dóu veterinàri. Quand durbiguèron la gabieto, èro deja mort.

Sabe bèn qu’es qu’uno aneidoto sènso impourtànci dins un mounde clafi de guerro e de malur. Li cat, pamens, nous ensignon la toulerènci e la paciènci. 

Me fai gau que i’ague pas de cat poulicié e tant de raubaire demié éli. Li cat soun de pichot gentlemen que travesson la vido, discrèt, avans de s’ana recata dins lis estello, au païs di ratouneto.

Joan-Daniel Bezsonoff 

( traduction Pierrette Bérengier)

.

J E Castelnau : LOU CATALANISME

.

(écrit à Cette, en Cettois,
dans la graphie Cettoise par un Cettois)

LOU CATALANISME


A VALENTI ALMIRALL
Président das Jocs flourals de Barcelouna



Ai vist entrefoulit couma aimes ta patrïa!
Toun bèu Catalanisme emb' amour la destria,
E lou fioc de ta pluma enaurant sa fiertat
La fai veire pu bella e sèmpre pouderousa
Jout sa mantiha d'or, couma èra antan: urousa
Sus terra e sus la mar, en plena libertat.

L'aimes couma es ? tant mius ! e l'aimariès couma èra,
Dins sa granda espandida, en roc, en aiga, en terra ;
Recaufada lou jour au sourel brasat d'or,
Ou dins l'escura nioch que l'azur enmantella
Esclairada as bèus rais argentats de l'estella,
E poumpant lou soulàs d'un bord à l'autre bord.

Ta patria, Almirall, nous remebra la glòria
Das valènts Catalans qu'an fourçat la vitòria
D'escriéure en letras d'or lou noum d'omes d'elèi
Que, l'espasa à la man, as jours de la bataia,
Ardits e lou front naut, sans mesura sa taia,
Fasien mètre à ginouls un pople amai soun rèi.

Erou de fiers guerriès, lous que ta Catalougna
Aviè fach abàri garruts e sans vergougna,
Tal que lous as cantats aqueste mes d'Abriéu ;
Mes aqui finis pas la famousa rengada:
Se lous falié noumà, sus l'istòria apugada,
Musa, avant n'en veiriès carrejà d'aiga au riéu!...

Mes à despart as mes dins una paja unica
Tous galois troubadous de la court pouetica,
Noumats ajuste drech « lous chantres de l'amour »,
Pioi-qu'embé sas cansous e soun gènt saupre-faire
Avien toujours lou biais de se tira d'afaire
Sans redouta jamai das coumbats la rumour.

N'as pas res oublidat de ta poulida raça,
Ni soun vanc arderous, ni soun iol que menaça
Ou lusis de perdoun ; ni de soun cor doubèrt
La gracia e l'amistat que de-longa regoula
Pèr la fraternitat, couma la font que coula
L'estiéu dins la pradella e long dau bouissou vèrd.

Anfin, tout de bon biais a près la defilada :
Coustume, usage, goust, jout ta pluma afilada,
De la bôria au palais, de la draia au draiôu,
Couma de champignouns an fach soun espelida,
Pèr prouba que la flou n'es pas anequelida
Dins lou prat catalan, paradis espagnoòu.

*+*+*

MANDADIS

Ara qu'ai lecat dins la bresca
De toun gènt libre tout lou mèu,
Lou vau càbi jout un ramèu
Que counsèrva sa rama fïesca.

Se Diéu-z-hou vôu, jitarai l'esca
Pèr lou mes de Mai toujour bèu ;
E, qu'acampe escarpa ou barbèu,
Veirai couma se fai la pesca.

Mes fau qu'encara jout lou pont
Passe força aiga, e de la font
Que giscle a plen rach toujour linda.

E pamens n'ai l'espèr charmant
De poudre te sarrà la man
E d'ausi couma toun cor dinda.

Seta, 14 d'Outobre de 1886







.

Joan Daniel Bezsonoff Montalat : La grandesa de Frederic Mistral

.

La grandesa
de Frederic Mistral

Cada cop que puc, torni a Maiano. Els felibres escriuen Maiano, els occitanistes Malhana i l'administració francesa Maillane. Sense Frederic Mistral, qui coneixeria aquest poblet provençal, intacte des del 1914 quan el mestre tingué la mala idea de deixar-nos? Potser pressentia la matança, la guerra civil entre països germans, de la qual Europa mai no s'ha refet.

Segons l'encertada expressió de Marius André, un dels seus millors biògrafs, la vida mateixa de Mistral és harmoniosa. Sense sortir quasi mai del seu indret minúscul, tret d'unes quantes excursions per la Provença a la recerca dels mots perduts i de les emocions que nodririen les seues epopeies, Mistral apareix com un gegant literari.

Amb amor i paciència, va donar a la llengua provençal uns monuments definitius com Mirèio i Lou pouemo dóu Rose on percaça uns mites majors del seu país, amb la nostàlgia d'una verge misteriosa.
Tot escrivint obres mestres, Frederic Mistral, que no era pas un lingüista professional, va redactar Lou tresor dóu Felibrige, que, malgrat el pas dels anys, resta i encara restarà per molts anys el millor diccionari de la llengua d'oc.

Amb els diners del Premi Nobel, va pagar les darreres factures per a instal·lar en un casal d'Arles lo museon arlaten, un dels millors museus etnogràfics del món.
Quan xerres (bavarder, causer ) amb els vells del país, et diuen amb un somriure murri (malin, narquois trufeto? ) i exasperant ' Iéu parle patoues. Parle pas prouvençau. Lou prouvençau es la lengo de Mistral. ' Tant se val! ( tant pis) Pels carrerons blancs i modestos de Maiano, s'hi sent una grau pau, una serenor, alguna guspira (étincelle) d'eternitat.

Enmig de tanta mediocritat contemporània, a l'hora on s'anuncia una nova guerra a l'Orient, la relectura de Mistal es revela indispensable per a relativitzar totes les nostres petites desgràcies quotidianes. Amb el mag de Maiano, tenim el millor dels guies cap als pujols sublims on les fades ballen en cada castell i el vent, el seu cosí, encara canta una vella cançó provençal.

Joan Daniel Bezsonoff Montalat

.

Le Dolomiti a Bologna : Il mito ladino di Aurona tradotto e letto in catalano e castigliano

.

Le Dolomiti a Bologna,
incontro all’associazione Hispania

Il mito ladino di Aurona tradotto e letto in catalano e castigliano

Hispania
via Vallescura 12/2
Bologna
tel. 342.1047100

www.asociacionhispania.it

Bologna – L’associazione culturale Hispania ospita, venerdì 1° giugno, alle ore 18.30, la lettura in italiano, in catalano e in castigliano di uno dei miti ladini delle Dolomiti.
Aurona ovvero Il paese dell’oro e delle luci è un racconto scritto da Nicola Dal Falco e pubblicato in collaborazione con L’Istitut Ladin Micurà de Rü e la Società Dante Alighieri di Bolzano.
Appartiene alla storia della caduta del regno di Fanes, i cui antichissimi frammenti furono raccolti di bocca in bocca da Karl Felix Wolff, agli inizi del Novecento e rielaborati secondo il gusto e la cultura tedesca del tempo.
Nicola Dal Falco insieme alla professoressa Ulrike Kindl, docente di germanistica all’università Ca’Foscari di Venezia, massima esperta di Wolff, hanno lavorato insieme per due anni alla riproposizione di quei miti, risalenti all’Età del bronzo di cui Aurona rappresenta uno dei frammenti più interessanti.
Ma soprattutto, con Est Ovest Aurona, è stata disegnata una mappa linguistica che abbraccia, attraverso le traduzioni in friulano, ladino gardenese, romancio sursilvan, provenzale e catalano, un arcipelago di idiomi con una straordinaria comunanza di aspetti.
La serata di letture in italiano e catalano sarà condotta da Yolanda Sabatè, presidente dell’Associazione culturale Hispania, insieme a Nicola Dal Falco, Ulrike Kindl e Oscar Banegas Garrido, autore della traduzione in catalano e in spagnolo.

traduzioni di Aurona

Dall’introduzione di Est Ovest Aurona:

Aurona è, in origine, un nome geografico che nell’arco alpino ricorre sia a est che ad ovest: nell’alta Val d’Ossola, il ghiacciaio d’Aurona chiude la salita verso l’omonima bocchetta, e nelle Dolomiti un ruscelletto nelle zone della Marmolada porta lo stesso nome: ruf d’Aurona.
L’etimologia è incerta, ma l’assonanza con aurum ha associato il toponimo con leggende che parlano di tesori persi. L’Aurona delle Dolomiti ha ispirato il racconto di Nicola Dal Falco, che per la prima volta percorre la strada da est a ovest, dalle Alpi Carniche, passando per le Dolomiti centrali e il cantone dei Grigioni fino a lambire la Provenza e la Catalogna, un viaggio dentro l’arcipelago degli idiomi ladini, dove un’unica lingua si può declinare in molte favelle.
Ma che tipo di lingua è?
Era Isaia Graziadio Ascoli, il padre della glottologia italiana, che nei Saggi ladini del 1873 diede un profilo e un nome a questa lingua che le varie genti, a loro volta, indicano con i nomi più disparati.
Un'unica lingua ladina, cioè una comune lingua nazionale, non esiste. Esistono solo tante parlate diverse, ma simili. Il ladino arcaico si è formato durante i lunghi secoli del dominio romano, dopo l’inglobazione dell’arco alpino nel mondo classico latino, una lingua romanza, quindi, parente stretta delle grandi lingue nazionali come ad esempio l’italiano e il francese.
Ma le tante favelle non trovarono mai il punto di aggregazione per crescere fino a diventare la lingua di uno stato.
È, oggi, una lingua minoritaria, conservata in alcune isole geografiche. Le traduzioni che presentiamo non corrispondono, quindi, ad altrettante lingue, ma sono cinque idiomi appartenenti ad un unico ceppo: friulano, ladino gardenese, romancio sursilvan, provenzale, catalano.

.

Peireto Berengier : Jan Daniel Bezsonoff - La melancolia dels oficials

.

La melancolia dels oficials

L’autour, Jan Daniel Bezsonoff, nous es bèn couneigu, éu qu’a publica noumbre de rouman que n’avèn presenta aqui. Lou darrié que n’avèn parla « Els taxistes del tsar » countavo sis óurigino mesclado russo-catalano. Vuei, emé « La melancolia dels oficials » nous baio un rouman di pas ourdinàri.

Jan Daniel Bezsonoff, que neissiguè en 1963, nous parlo de la guerro d’Algerìo coume se l’avié facho e se leissarian prene à-n-un rouman autoubiougrafi se noun avian verifica la dato (Verai que soun paire ié participè coume medecin de l’armado ; a dounc pousa à bono sourço).

Aquel autour neissiguè à Pounteia, en Roussihoun e fuguè dounc fourma à la franceso. Es bèn plus tard, à l’universita catalano de Prado, qu’espeliguè un segound cop e se devinè catalan. Venguè alor escrivan catalan e escrivan catalan de trìo. Après d’estùdi dins lis escolo frachimando fin qu’à l’universita de Sofia Antipolis, à Niço faguè proufessour certificat de letro franceso dins noumbre de licèu de Paris à Cano e Niço, avans de veni proufessour certificat de catalan e d’ensigna, vuei, à Perpignan.

Aquéu nouvèu rouman, seguido de « La presonera d'Alger », torno prene la formo autoubiougrafico que s’entrais talamen bèn à soun estile di fraso courto, rapido, preciso e souvènt pivelanto pèr soun irounìo e sa pouësìo mesclado. Dificile de resta indiferènt quouro legissès lou retra de Stobinski que tóuti li masco s’èron clinado sus soun brès :

« Una li havia regala la calvície als vint anys ; la segona la pell colrada couma una gambarota mig cuita ; l’altra el mentó fofo. La bruixa més cruel li havia ofert els ulls. Uns ulls blaus, inquietants com l’infinitament petit, infinitament petit com el seu cervell. Uns ulls on no filtrava cap sentiment humà, ni els més sordids. Res. La buidor intersideral. Amb aquests ulls de vedell trepanat, […] e plus liuen La iguana els havia njectat del sèu verí. Mes que a una iguana potser, en Stobinski retirava a una balena encallada en una platja d’Austràlia. »

D’aiours aquéu persounage soulet, se n’en pourrié tira un gros rouman…

Es dins aquel estile, pintouresc que Jan-Daniel Bezsonoff nous permeno de Tanger à Paris, de Kœnisberg à Alger en passant de Saïgon e en nous fasèn vesita tout acò coume un guide amourous de cade endré. Tout acò pèr nous faire reviéure la vido di sóudat d’Indouchino o dóu tèms de la guerro d’Algerìo. Poun de visto d’un sóudat liuen de la pensado pouliticamen courrèito, sènso tabou e sènso pòu de desacralisa…

Un rouman que mesclo l’istòri d’amour à la guerro, à l’armado e à l’espiounage lou mai destimbourla e dounc lou mai vertadié. Mai un rouman pivelant coume aquelo poulido fraso ounte, pèr enfeta Jan-Pau Sartre, nous dis que lou vòu atapa de tout ço que Sartre ahissié lou mai : « El cobriria de roses, amb perfums de lavanda, i l’obligaria a escotar sonates de Beetoven o versos de Mistral, un vespre d’estiu, quan el sol plora perquè deixa la Provenço per tota una nit. » !

Peireto Berengier

« La melancolia dels oficials » de Jan Daniel Bezsonoff, 141 p., 15x13, edicioun Empúries, Barcilouno.

www.editorialempuries.cat


.

Joan-Daniel Bezsonoff : Seitarisme - sectarisme !!!

.

Picabia

« Jeune femme avec fleurs »

Seitarisme

Lou leissicougrafe Alan Rey, couourdinatour di diciounàri Robert, es forço couneigu en Franço. Fai quàuquis an, intervenié cade matin sus France-Inter. Liogo de disserta sus de poun interessant de la lengo franceso amavo miés de coumenta l’atualita emé de tapadouiro marsisto. La vèio de Calèndo, aguère lou nescige de croumpa soun darrié libre dóu titre que fai lingueto « Dictionnaire amoureux des dictionnaires ». A l'article dedica au Tresor dóu Felibrige, lou grand diciounàri de Mistral que, cènt an plus tard, rèsto lou meiour diciounàri de lengo d’O, lou segne Rey escriéu : « Malgré ses penchants maurrassiens, que je mets sur le compte d'un amour démesuré de la Provence, j'aime Mistral, plus que pour ses poèmes, “ Nerto “, “ Lou Pouèmo dóu Rose“ (le Rhône), ou encore “ Lis óulivado “, pour avoir incarné la volonté d'exister de la langue provençale malmenée par le français. » (p. 685) .

Quand lou segne Rey parlo dóu feble de Frederi Mistral pèr Carle Maurras, acò m’enrabio. Queto relacioun i’a entre aqueste diciounàri e lis idèio poulitico de Mistral ?
Lou segne Rey saup pas que Mistral mouriguè en 1914, vinto-sièis an avans l’óucupacioun alemando ?
Lou segne Rey saup pas qu’uno germanoufoufoubìo coustanto bagno touto l’obro de Carle maurras ? Lis inteleituau de la gaucho franceso ié fan reproche d’agué rejoun lou regime dóu marescau Pétain. D’acord, pamens que me fagon la grando favour de m’esplica queto relacioun i’a entre lou diciounàri de Frederi Mistral e l’ideau pouliti de Carle Maurras ?
L’autour de « Mirèio » èro un ome counservatour, un « mantenèire », pamens s’afouguè jamai de ges de counflit pouliti. Sèmpre disié à sis entreparlaire « As rasoun ». D’aiours, se saup qu’en 1907, quand Pèire Devoluy lou supliquè de participa i manifestacioun di vigneiroun dóu Miejour, lou grand pouèto diguè de noun. Maca, Devoluy coumentè : « Ai vist Calendau renega pèr soun paire ». Alan Rey coustituïs un eisèmple proun carateristi dis inteleituau francés de vuei.

Quand parlon, d’asard, d’un autour que s’entrais pas à sis idèio, dèvon mouli lou toun, afin que li poscon pas acusa pièi de coumpliceta emé la bèsti inmoundo. Acò’s un gènre literàri nouvèu, uno formo mouderno de l’aleissandrinisme.

Joan-Daniel Bezsonoff

Article pareigu en catalan dins « E-notícies » - (Traduction Pierrette Bérengier)

.

Òscar Banegas Garrido : La storia di Jacob Xalabín - Anònim

.

Anònim, La storia di Jacob Xalabín,

edició crítica i traducció italiana
d’Anna Maria Compagna;
introducció de Núria Puigdevall i Bafaluy

L’inici de l’any 2011 ens va portar una nova edició crítica i bilingüe de l’anònima novel·la cavalleresca del segle XIV La història de Jacob Xalabín. Anna Maria Compagna, professora de llengua i literatura catalanes i de filologia romànica de la Universitat de Nàpols-Frederic II, se n’ha encarregat de l’estudi i de la traducció a l’italià, mentre que Núria Puigdevall i Bafaluy, de la mateixa universitat i de la també napolitana Suor Orsola Benincasa, n’ha tingut cura de la detallada però sobretot aclaridora introducció crítica.
La novel·la constitueix un relat breu d’aventures en què allò més destacat és la versemblança dels fets narrats. La presència de personatges reals que van existir, com ara el mateix Jacob Xalabín, el seu germanastre, el seu pare Murat i l’amic Alí Paixà, allunya aquesta obra de la tradició de llibres de cavalleria (no solament en llengua castellana) que es remuntaven a la matèria de Bretanya artúrica i que recreaven un món màgic molt poc creïble ja per al lector del moment. Aquest intent de l’anònim autor de fer més verídic allò que hi conta a través de l’aparició de persones de carn i ossos el porta també a situar l’acció en un espai existent, l’imperi otomà de final del segle XIV. Però que l’obra narre una sèrie d’esdeveniments que històricament van tenir lloc a Turquia entre 1387 i 1389 no significa que l’hàgem d’enquadrar en el gènere de la novel·la històrica, entre moltes altres raons perquè els fets històrics no són, precisament, del tot fidels, i això ens dóna dret a sospitar que l’obra no va ser escrita a final del XIV, sinó posteriorment. De fet, l’únic manuscrit que se’n conserva és de l’últim quart del segle XV. Això sí, no podem negar l’intent del desconegut autor, al nostre parer reeixit, de posar a l’abast del públic lector, d’una banda, una històriaque prèviament va circular oralment, i, d’altra banda, un món absolutament exòtic, si més no interessant, agradós i divertit, a ulls del receptor occidental: la Mediterrània oriental.

En la novel·la trobem tres grans accions que corresponen amb tres grans moments. En primer lloc hi ha la presentació dels personatges i la malaltia d’amor de la madrastra de Jacob, que segons un metge jueu només guarirà si menja el fetge del seu marit o del seu fillastre. Mitjançant l’engany preparat pel fidel amic Paixà, li donen el fetge d’una cérvola i és així com té lloc la salvació de l’heroi. Aquest trencament de l’ordre inicial respon plenament a l’estructura del conte folklòric. Com a conseqüència d’això, el protagonista inicia un procés de pelegrinatge amb Alí que constitueix una mena de redreçament o de tornada al punt de partida. Xalabín i Paixà, al llarg d’aquesta fugida, aconsegueixen assolir el reconeixement dels seus fets cavallerescos i, el que és més important, en el cas de Jacob, la consecució de l’amor, simbolitzada en el matrimoni amb la princesa Nerguis. Aquest seria el millor dels finals, però l’obra no ha acabat encara. Hi ha tres capítols més, el tercer moment de què parlàvem, en què l’anònim autor narra la batalla de Kosovo (1389) i la mort de Jacob a mans del seu germanastre, el príncep Baiazet.

És en aquesta cruïlla entre història i literatura que la novel·la esdevé més actual si cap, perquè la victòria dels turcs en l’esmentada batalla comportà la seua entrada a la zona dels actuals Balcans i són la gènesi dels conflictes que fins fa relativament poc s’hi produïen per raons d’ètnia i de religió. Allò que sorprén, però, és l’extraordinari coneixement de política i geografia turques que tenia l’anònim autor, de qui, per cert, sabem ben poca cosa, però precisament aquesta escassesa de dades sobre la seua figura o sobre la intencionalitat amb què va escriure l’obra, com ha fet notar Llúcia Martín, professora de literatura catalana medieval de la Universitat d’Alacant, no fa sinó augmentar, en tot cas, l’interés per aquest text cabdal, i alhora, bastant desconegut (malauradament) de les nostres lletres medievals.

Heus ací La història de Jacob Xalabín, la primera novel·la breu cavalleresca en català, amb una temàtica d’aventures i sentimental que la connecten, sens dubte, amb el Curial e Güelfa i el Tirant lo Blanc; una novel·la híbrida, plena d’elements i de concomitàncies amb altres gèneres i amb un deute evident amb les cròniques de Ramon Muntaner i de Bernat Desclot, però també amb un altre tipus de textos cronístics de caràcter oriental. I una novel·la, sobretot, versemblant, que rebutja la fantasia i cerca el realisme i, fins i tot, el detallisme.
Des que l’hispanista francés Raymond Foulché-Delbosc publicara per primera vegada la Istòria de Jacob Xalabín per a la Societat Catalana de Bibliòfils de Barcelona l’any 1906 fins a l’edició de Stefano Maria Cingolani per a Edicions 62 del 2008, sense deixar de costat la valuosa contribució de Lola Badia de l’any 1982 (amb successives reedicions), han passat més de cent anys i el Jacob Xalabín, com és conegut entre els estudiosos però també per l’alumnat, ha estat publicat diverses vegades en català i també, recentment, en castellà i en francés. Aquesta aportació des de Nàpols segueix ben de prop els treballs anteriors i es converteix en la tercera llengua a què és traduït aquest referent de la literatura romànica.

Posar a l’abast del públic italià aquesta obra mestra de la nostra literatura i, a més a més, fer-ho amb un resultat final de l’extraordinària qualitat de la introducció, l’edició crítica i la traducció que ens presenten aquestes dues professores de les universitats napolitanes ens sembla, com a mínim, merescudament destacable. Perquè, d’una banda, la part teòrica introductòria a cura de Núria Puigdevall constitueix una bona síntesi, molt didàctica, no solament de l’argument de l’obra i, per consegüent, de la història turca, sinó també d’aspectes com ara el gènere, la temàtica, l’estructura, la llengua i l’estil que pot resultar ben interessant al lector en llengua italiana. I, d’altra banda, el treball crític i traductològic fet per Anna Maria Compagna és, com en el cas de l’edició i la traducció italiana de La faula de Guillem de Torroella que publicà el 2004, acurat, fidedigne, objectiu, exigent i reeixit, amb les notes explicatives oportunes i al servei de les pretensions literàries del text. Així, doncs, estem davant no solament d’una traducció, sinó també d’una nova edició filològica de La història de Jacob Xalabín que constitueix, sens dubte, una contribució més en l’estudi i la difusió d’aquesta poc coneguda obra del nostre gran període d’esplendor, per descomptat que també literari.

Gràcies a l’ajut que l’àrea de Literatura i Pensament de l’Institut Ramon Llull atorga per a la traducció d’obres catalanes a altres llengües, aquesta història arribarà a les mans dels lectors italians i estem convençuts que el descobriment d’aquesta barreja d’elements occidentals i orientals en un mateix text els encisarà i els animarà a continuar redescobrint més autors i més obres del nostre patrimoni literari, traduïts o directament en la llengua original, la germana (o millor, la bessona) catalana.

Buona lettura!

Òscar Banegas Garrido
(Universitat de Bolonya)

Anònim, La storia di Jacob Xalabín, edició crítica i traducció italiana d’Anna Maria Compagna; introducció de Núria Puigdevall i Bafaluy,
Alessandria, Edizioni dell’Orso (“Gli Orsatti” 32), 2010, 179 pp.

.

Òscar Banegas Garrido : Les llengües en el sistema educatiu català

.

Palau de la Musica
Barcelona

Les llengües en el sistema educatiu català

Òscar Banegas Garrido
Universitat de Bolonya

Com és sabut, a Catalunya es parteix del principi de no-separació de l’alumnat per raó de la seua llengua habitual i s’hi aplica el criteri d’utilitzar el català com a llengua vehicular de l’ensenyament, amb programes d’immersió en llengua catalana a les zones on les condicions sociolingüístiques ho demanen, però també d’atenció individualitzada en castellà a petició dels pares. Per tant, pense que l’aprenentatge del castellà hi està garantit. No puc creure que un xiquet o una xiqueta a Catalunya, en acabar l’escolaritat obligatòria, desconega el castellà. En canvi, l’opció del català solament com a assignatura o com a llengua d’algunes matèries prompte es va demostrar ineficaç per adquirir la mínima competència bilingüe que exigia el currículum escolar, raó que justifica l’aposta del Govern català per estendre els programes d’educació bilingüe i per garantir l’assoliment d’un domini igual de les dues llengües oficials.
D’altra banda, els nombrosos treballs sociolingüístics publicats sobre la immersió educativa en català conclouen que l’ús ple del català a l’aula no modifica l’hàbit lingüístic de l’alumnat castellanoparlant, ja que continuarà usant el castellà majoritàriament en l’expressió quotidiana.




Per tant, la immersió lingüística no pretén, ni de bon tros, substituir el castellà pel català, sinó aconseguir que l’alumnat castellanoparlant conega i domine igualment les dues llengües oficials, la de casa i la de l’escola. És un sistema educatiu que afavoreix, doncs, l’enriquiment lingüístic. Es tracta de sumar, mai de restar, tot garantint l’ús de la llengua materna (el castellà) per damunt de la nova llengua apresa (el català). Crec que desaprofitar aquesta oportunitat que ofereix el sistema educatiu català és, sens cap mena de dubte, una barbaritat.

En resum, crec que els beneficis de la immersió lingüística són més que evidents. Que algú no els vulga veure és una altra cosa. Som en el segle XXI i el coneixement de llengües és, senzillament, imprescindible. No té sentit, en el món actual, voler ser pretesament un bon monolingüe. Ja ho va dir fa alguns anys l’escriptor libanés Amin Maalouf: “sempre serà un inconvenient no saber anglés, però encara ho serà més saber solament anglés.” Qui diu anglés diu català o castellà, tant se val.




.

Òscar Banegas Garrido : L'ensenyament i l'aprenentatge del català a l'exterior

.

Joachim Mir

Village en escalier

(1909)

L'ensenyament i l'aprenentatge del català a l'exterior

Òscar Banegas Garrido

Professor de llengua i literatura catalanes
(Universitat de Bolonya)

L'aprenentatge d'una segona llengua en persones adultes no és, en general, una tasca fàcil. Si això sumem la impossibilitat de fer-ho al lloc en què es parla, menys encara. Això no significa, però, que no puga aprendre's una llengua estrangera a milers de quilòmetres de distància de la terra originària. Quasi tots hem estudiat anglés al col·legi i a l'institut i, si bé potser no el dominem com tocaria després de tants anys, sí que és veritat que ens hi defensem, si fa no fa. Exactament el mateix podem dir del procés d'ensenyament. Ningú no ha dit que no puga ensenyar-se una L2 a l'altra punta, geogràficament, del territori en què ha nascut un idioma.
Dit això, des de l’octubre passat sóc a Bolonya (Itàlia) ensenyant català en la universitat a uns pocs estudiants italians interessats a aprendre la nostra llengua. Jo ensenyant-la i ells, aprenent-la, les dues cares d'una mateixa moneda. I aprenent-la de manera ràpida i satisfactòria, a un ritme i amb un progrés vertaderament sorprenents. Per descomptat que la proximitat lingüística entre les dues llengües hi ajuda, però no cal menystenir, en absolut, l'interés, la tenacitat i la perseverança d'aquests joves estudiants d'idiomes.
El pla d'estudis de la Facultat de Llengües i Literatures Estrangeres de l'ateneu bolonyés, actualment, obliga l'alumnat a aprofundir, almenys, en dues llengües i les seues corresponents literatures. Qui vol, però, pot afegir una tercera llengua a l'expedient, sense la necessitat, en aquest cas, de cursar les assignatures de literatura. Dels cinc alumnes que assisteixen regularment a les classes de Llengua i lingüística catalana 1, dos es troben en aquesta situació. Estudien, com a primera llengua o segona, noruec, finés, alemany i holandés, i han decidit introduir el català en els expedients com a tercera opció. «Per què no?» em van respondre quan els vaig preguntar per què havien decidit venir a les classes. També hi ha un xic que fa l'especialitat (magistrale) i que, en el seu cas, ni tan sols té l'oportunitat d'introduir-l'hi. «Vaig anar d'Erasmus a Alacant l'any passat, hi vaig aprendre castellà i m'he dit: per què no aprenc ara també un poc de català?», confessa Daniele. Martina, en canvi, és una alumna que ja va cursar aquesta assignatura fa un parell d'anys, però ara, per a graduar-se, ha triat un tema de treball de final de carrera (tesi di laurea) ben suggeridor: La costruzione psicologica della protagonista ne La plaça del Diamant, que li he dirigit, juntament amb el company Carles Cortés, amb entusiasme i il·lusió. I ha tornat a les classes de català per a repassar allò que va aprendre de cara a la preparació d'aquesta tesina. Per últim, Alessandro és un xic que ni tan sols està matriculat en la universitat però que, quan pot, ve a classe perquè té molt d'interés a aprendre el català, llengua que considera molt bonica, atesa la seua passió pel Barça i per Barcelona. «La ciutat i l'atmosfera m'han conquistat [...] i qui sap si en el futur tindré l'oportunitat de viure-hi.»


Els pregunte, a mitjan curs, com els està resultant l'aprenentatge de la llengua catalana. Alessandro respon: «quan comences a aprendre una nova llengua, sempre ho trobes una mica difícil. I ha sigut així amb el català. Segurament m'ha ajudat l'estudi del castellà, que s'hi assembla bastant. Jo pensava que encara ho seria més, però he vist que hi ha moltes coses diferents. També el català s'assembla a la meua llengua, l'italià, i sobretot als dialectes de la meua regió, la Pulla, el tacó de la bota.» Daniele, que parla un castellà quasi perfecte aprés, com ell mateix reconeix, de festa al Barri d’Alacant, comenta que «a vegades és un poc difícil perquè sovint em confonc amb el castellà.» A Martina, per contra, li està resultant bastant fàcil, tot i les influències de la llengua castellana. Giovanni assegura que «és una llengua bonica i no massa difícil, per això aprendre-la és agradable.» I Michelangelo, de manera prudent, diu que «no vull parlar molt prompte, però, fins ara, em sembla molt fàcil i crec que podré millorar encara més d'ací a uns mesos.»
Són precisament aquestes expectatives en la semblança o no del català amb les llengües romàniques més pròximes a ells (italià i castellà) allò que tots cinc destaquen, en primer lloc, com els aspectes que els semblen més atractius en el procés d’aprenentatge de la llengua catalana. I, com era previsible, també fan palesa la musicalitat de la nostra llengua. «M’agrada el so del català, jo crec que és una llengua molt musical», afirma Alessandro. «Molt musical i molt expressiva», puntualitza Michelangelo. Una proximitat sonora que, segons Martina, acosta el català no tant a l’italià com sí a molts dels dialectes que es parlen a Itàlia, com per exemple, al vènet. A Daniele, en canvi, li agrada més aprendre coses sobre la història i la cultura dels Països Catalans.
En aquesta apassionant aventura d’aprendre ells i ensenyar jo la llengua catalana a terres transalpines hem posat, les dues parts, tota la carn a la graella. A part del típic llibre de text, que per cert està funcionant molt bé (D’ací i d’allà. Curs de coneixements orals de valencià A2, València, Tabarca, 2010), faig servir tots els recursos al nostre abast: comprensions orals, cançons, pel·lícules, documentals, llibres de lectura adequats al nivell, textos variats, assistència a conferències, TIC... I, tot plegat, està donant els fruits desitjats, perquè ja a hores d'ara aquests alumnes són capaços d’expressar-se mínimament, de manera oral i escrita, en català. És per això que els he recomanat que facen, el 14 de maig, l’examen de certificació de nivell bàsic que organitza l’Institut Ramon Llull arreu del món.
El desconeixement que la majoria d’estudiants de la facultat tenen sobre la possibilitat d’estudiar la llengua catalana al llarg del grau com a primera o segona opció o, fins i tot, com a tercera llengua (optativa) és absolut. Mentre que les classes de castellà o d’anglés estan totalment massificades fins al punt que molts alumnes hi assisteixen drets o asseguts en els corredors laterals, les de llengua i literatura catalanes, en canvi, són molt més accessibles, familiars, còmodes i tranquil·les. De fet, moltes vegades les fem al despatx, on tenim tots els recursos disponibles a la mà. Són una mena de classes particulars, com comenta algun d’ells, amb tots els beneficis que això comporta de cara a l’ensenyament i, sobretot, a l’aprenentatge de la llengua. És una llàstima, diu Alessandro, que «el departament, la facultat o la universitat no faça més propaganda d’aquestes assignatures abans del començament del curs.»
Poc alumnat, però faener, ben motivat i molt agraït. Aquestes són les característiques de l’estudiantat de llengües minoritàries (no solament de català) a la Universitat de Bolonya. I com a mostra del seu interés, la intenció, generalitzada, de continuar estudiant català a partir d'ara. «Estic molt satisfet amb aquest curs, jo crec que continuaré estudiant la llengua el pròxim any», comenta Alessandro. «Espere que puga estudiar-la l'any que ve i que en un futur puga anar a practicar-la en algun lloc dels Països Catalans», assegura Daniele. Giovanni diu que «seguiré estudiant-la perquè tot allò que té a veure amb Espanya m'agrada i voldria visitar-la coneixent, almenys un poc, les llengües que s'hi parlen.» Martina també ho té clar: «si puc, continuaré amb l'estudi del català tant pel meu interés personal com per millorar les meues possibilitats de treball.» I Michelangelo, encara que està ja en l'últim any de carrera, diu que li agradaria fer més cursos per a poder presentar-se als exàmens de certificació dels nivells següents.


Alessandro, Michelangelo, Martina, Daniele i Giovanni. Cinc joves que estudien català per motius diversos: uns per un interés lingüístic, filològic o cultural; altres com a preparació per a un viatge, un treball o un període d'estudis en territori catalanoparlant, o simplement per plaer i prou. Els cinc, però, amb el desig d'acostar-se més a la nostra terra, a la nostra llengua, a la nostra cultura. Sens dubte, tot un exemple ben encoratjador per a l'alumnat alacantí, al qual anime a no decaure en el gens fàcil empeny d'aprendre una llengua, en aquest cas el català, perquè si aquests estudiants italians poden fer-ho, a mil tres-cents quilòmetres de distància, per descomptat que els de llengua materna castellana també. «Un esforç total és una victòria completa», que va dir Mahatma Gandhi.


.

JE Castelnau : SALUT AU GRAND FELIBRE CATALAN JACINTA VERDAGUER

.

SALUT
AU GRAND FELIBRE CATALAN JACINTA VERDAGUER

Te salude, grand Verdaguer,
0 majoural de Catalougna,
Qu'embe moun brout de lauriè vèrd,
As Jocs flourals, en franca pougna,
De ta man drecha e de tout cor
As mes lou sagèl dau record
Subre l'eco de moun Armada,;
E despioi, toun noum subre-bèu,
Dins chasque plec de soun drapèu
Clantis couma ta renoumada.

Mes ce que briha encara mai
Es toun retrach, qu'ai dins moun ama
Couma una flou dau mes de Mai
Que garde fresca dins sa rama ;
È, dins toun libre Caritat
Que sans l'avedre ameritat
M'as envouiat de Barcelouna,
Tal que Marsal t'a craiounat,
Te veirai sèmpre enribanat,
Grel lou pus bèu de ma courouna.

E couma ièr, pioi-que deraan
En plena lucha pouetica
Devèn mai nous sarra la man
Dins ta ciéutat patrioutica,
Vau langui de veire l'ivèr
Frounzi soun demie ramèu vèrd
Pèr poudre, à la sesou nouvella,
Embé lous autres m'envoulà
Eilaval pèr t'ausi parla
Ta lenga-maire subre-bella.

E pioi-que l'espèr adoucis
Toutes lous làguis de la vida,
Aganta emb' el nioun gramecis,
Grand troubaire de l'Atlantida !
Es un aucelou dau Clapàs
Que te lou manda aperabàs
De soun nis que la mar espousca,
Mes que, ben pounit sus lou roc,
Demora e retèn couma un croc
Tout ce qu'a pas l'amistat fousca...

Seta, 10 d'Outobre de 1886

*+*+*

SALUT
AU GRAND FÉLIBRE CATALAN JACINTHE VERDAGUER


Je te salue, grand Verdaguer, — ô majorai de Catalogne,
— qui, avec mon rameau de laurier vert, —
aux Jeux floraux, à franche poigne, — de ta main
droite et de ton coeur, — posas le sceau du souvenir
— sur le récit de mon Armée ; — et, depuis lors,
ton nom illustre, — dans chaque pli de son drapeau,
— retentit comme ta renommée.

Mais ce qui brille encore plus — c'est ton portrait^
que j'ai dans mon âme, — comme une fleur du mois
de mai — que je garde fraîche dans son feuillage ; —
et, dans ton livre de Charité,— que sans l'avoir, mérité
— tu m'as envoyé de Barcelone, — tel que Marsal
t'a crayonné— je te verrai toujours enrubanné, —
fleuron le plus beau de ma couronne.

Et comme hier, puisque demain — en plein concours
poétique — nous devons encore nous presser la
main, — dans ta cité patriotique, — il va me tarder
de voir l'hiver— flétrir son dernier rameau vert, —
pour pouvoir, à la saison nouvelle, — avec les autres
m'envoler là-bas — pour t'ouïr parler
— ta merveilleuse langue-mère.

Et puisque l'espoir adoucit — toutes les langueurs
de la vie, — reçois avec lui mon remerciement, —
grand poète de l'Atlantide ! — C'est un oiseau de
Montpellier — qui te l'envoie là-bas, — de son nid
que la mer baigne,— mais qui, bien blotti sur le
rocher, — demeure et retient comme une ancre
— tout ce qui n'a pas l'amitié fausse.

Cette, 10 octobre 1886.

.

P. Azema : L'ENSEGNAMENT DE LA LENGA D'OC E LOUS ESTUDIANTS DE MOUNT-PELIE

.

Portail Vasarély
Université Paul Valéry
Montpellier III

L'ENSEGNAMENT DE LA LENGA D'OC
E
LOUS ESTUDIANTS DE MOUNT-PELIE

Abèn reçachut communicacioun d'aqueste vot, que sèn urouses de publicà, après nostes grands counfraires quoutidians:

" L'Association amicale des Etudiants de Montpellier réunie en Assemblée générale le 21 novembre 1918, dans la salle des séances du Conseil municipal de la ville de Montpellier, considérant qu'au moment où la vie économique de la France va nécessiter une renaissance de la vie régionale, il serait désirable que cette renaissance s'étendît à tous les domaines, même à ceux de la pensée.

Estimant d'autre part que c'est aux divers représentants des populations méridionales qu'il appartient de lutter contre une ignorance de notre passé et de notre langue, ignorance favorisée dans le Languedoc par l'insuffisance des études méridionales dans notre Université Montpelliéraine (le savant enseignement de M. le professeur Millardet ayant plutôt un caractère philologique et par là même étant restreint à des auditoires d'élite).

L'Association émet le voeu:
Que les six Conseils généraux de notre région: Aveyron, Aude, Gard, Hérault, Lozère, Pyrénées- Orientales, et les huit Conseils municipaux de ses villes importantes: Alais, Béziers, Carcassonne, Cette, Montpellier, Narbonne, Nîmes, Perpignan, prennent l'initiative de voter annuellement la subvention nécessaire (24.000 francs) à la création de trois enseignements (chaires et conférences) près la Faculté des Lettres de Montpellier, qui auraient pour objet les études suivantes:

-Langue et Littérature provençale moderne avec conférence de dialecte languedocien;
-Langue et Littérature catalane moderne ;
-Histoire et Géographie des trois provinces méditerranéennes : Languedoc, Roussillon, Provence.

L'Association des Etudiants espère que les Conseils ci-dessus nommés tiendront à honneur de réaliser ce voeu légitime, et de mériter ainsi la reconnaissance des Etudiants languedociens, catalans, provençaux."


Es pas dins aqueste journal, tout entiè counsacrat à l'aparament e à l'ounou de nosta lenga, que cau dire emé quanta joia saludan la requèsta das estudiants de l'Universitat clapassièira. Faren soulament una remarca, touta à la lausenja de nostes jouines coumpatriotas. Demandoun pas au goubèr de Paris d' autrejà, pèr un ate de benvoulencia, las cadièiras d'ensegnament mièjournau.
No! reclamoun aquela creacioun de l'inteligencia e de l'iniciativa de nostes representents loucals e regiounals. Aplicoun lou principe mantun cop prouclamat aici: — Davans de reclamà de libertats nouvellas, serviguen-nous de la qu'abèn. Metoun carrament lous Counsels municipals de la regioun drech-en-drech de soun debé e de sa respounsabilitat.
Pas que pèr acò, e quanta que dugue n'èstre la seguida, aplaudissèn au vot de l'Amicala des estudiants:
nous farà toujour veire s'abèn de conse e de grand ciéutadin, de vertadiès patriotas, ou pas qu'una banda de rampelins e d'armagnolas coufits dins la graissa rancida de la poulitica de clouquiè.

Decembre 1918


.

Il catalano : una lingua con una storia, una lingua di cultura

.

Il catalano :
una lingua con una storia, una lingua di cultura

Òscar Banegas Garrido

Professore a contratto di lingua catalana
Dipartimento di Lingue e Letterature Straniere Moderne
Facoltà di Lingue e Letterature Straniere
Università di Bologna

Origine, territorio e popolazione

Il catalano è una lingua romanza -cioè, una lingua che deriva dal latino, come il francese, il castigliano (lo spagnolo), l'italiano e il portoghese- formatasi tra i secoli VIII e X nei territori dell'Impero carolingio che formavano i comtats della Marca Ispanica. Nei secoli XII e XIII si diffuse verso il sud e l'est con le conquiste territoriali della corona catalano-aragonese e le frontiere linguistiche si stabilirono alla fine del regno di Giacomo I (1208-1276).
Il dominio linguistico della lingua catalana comprende uno spazio di circa 70.000 km2 in cui risiedono più di tredici milioni di persone. Attualmente è diviso in sette territori distribuiti in quattro stati. Il catalano è la lingua di una vasta zona dell'est della Spagna (Catalogna, Isole Baleari, la maggior parte della Comunità Valenciana e una piccola parte dell'Aragona, la cosiddetta Franja de Ponent), del Principato di Andorra, di cui è l'unica lingua ufficiale, e della città italiana di Alghero, in Sardegna. Il numero di coloro che parlano catalano supera i nove milioni di persone.



Una voce propria e millenaria

I primi testi scritti conosciuti in catalano sono frammenti del Forum Iudicum (libro di leggi visigote del secolo VII) e di Les Homilies d'Organyà, libro di sermoni della fine del secolo XII. Il catalano ha avuto una notevole espansione come lingua letteraria e amministrativa nel periodo che va dal secolo XIII al XVI. Tra le opere letterarie di importanza universale di quell'epoca ci sono quelle di Ramon Llull, il monumentale compendio storiografico formato dalle cronache di Giacomo I, Bernat Desclot, Ramon Muntaner e Pietro III e gli scritti di Francesc Eiximenis, Anselm Turmeda, Bernat Metge, Ausiàs March o il Tirant lo Blanch, considerato il primo romanzo moderno della letteratura occidentale.
Nonostante la lingua catalana abbia avuto un accesso precoce alla stampa, il castigliano cominciò a penetrare, sempre più insistentemente, nella vita culturale catalana durante il Rinascimento e il Barocco divenendo la lingua della letteratura colta. Il catalano, però, si mantenne come lingua della legislazione, dell'amministrazione e, soprattutto, come unica lingua della vita quotidiana.
Nel 1659, la Catalogna del Nord venne annessa alla Francia tramite il Trattato dei Pirenei e le nuove autorità vi iniziarono un forte processo di francesizzazione. Nel resto dei territori catalani, tranne Andorra, la creazione dello Stato spagnolo assolutista comportò l’imposizione del castigliano come lingua colta e come lingua ufficiale. Dopo la Guerra di Successione alla corona di Spagna (1704-1714) i territori in cui si parlava catalano perdettero le proprie istituzioni di governo e il catalano fu abolito come lingua dell'amministrazione, del diritto, dell'istruzione e della documentazione notarile e commerciale. Da allora la lingua catalana ha sofferto successive limitazioni e proibizioni a seguito di scelte e ragioni politiche.
In concomitanza con i movimenti del Romanticismo e del nazionalismo che attraversarono tutta l'Europa, la lingua catalana visse una ricca Renaixença letteraria che fortificò l'identità del popolo catalano. Allo stesso tempo si svilupparono studi sulla lingua catalana e si elaborarono dizionari e grammatiche che furono il precedente immediato della regola moderna, iniziata, nei primi anni del secolo XX, da Pompeu Fabra. Quindi, il catalano standard che conosciamo oggi cominciò a configurarsi alla fine del secolo XIX e venne definitivamente normato nelle prime decadi del secolo XX con la codificazione dell'ortografia (1913 e 1917) e la pubblicazione della grammatica (1918) e del dizionario (1932) normativi.
La Costituzione repubblicana del 1931 e lo Statuto di Autonomia del 1932 permisero di restaurare il governo di Catalogna (la Generalitat) e di dichiarare il catalano lingua co-ufficiale. Ma la Guerra Civile spagnola (1936-1939) interruppe i processi autonomisti delle Isole Baleari e delle terre valenciane. Dopo la guerra, la dittatura di Franco (1939-1975) perseguì il catalano in modo intenso e sistematico con la proibizione assoluta dell'uso nell'amministrazione, nell'istruzione, nei mass media, nelle associazioni, nell'edizione di libri, quotidiani o riviste, nell'invio di telegrammi, così come nelle trasmissioni di radio e televisione, nei cinema, nella documentazione amministrativa, notarile, giudiziaria o mercantile, nella segnaletica stradale e commerciale, nella pubblicità, eccetera. Queste limitazioni furono ferree fino agli anni ‘60. Durante questo periodo, molti scrittori e molte scrittrici formatisi in epoca precedente, alcuni perfino in esilio, come ad esempio Josep Carner, Carles Riba, Josep Maria de Sagarra, Josep Vicenç Foix, Salvador Espriu, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés o Llorenç Villalonga, scrissero opere di grande importanza.


Malgrado tutto, il catalano si mantenne come lingua di trasmissione familiare in tutti i territori di lingua catalana fino a che, con il recupero delle libertà democratiche, se ne normalizzò l'uso nelle scuole, nei mass media e nei settori economici e culturali.
La Costituzione spagnola del 1978 riconosce la pluralità linguistica dello Stato spagnolo e stabilisce che le lingue diverse dal castigliano possono essere ufficiali in conformità con gli statuti di autonomia. Infatti, ogni lingua differisce dalle altre a seconda del riconoscimento che essa possiede in ogni regione e delle dinamiche sociali. Ma una cosa è chiara: in Catalogna, nella Comunità Valenciana (dove la lingua prende il nome di valencià) e nelle Isole Baleari, il catalano è stato dichiarato come lingua propria del territorio, cioè è la lingua ufficiale allo stesso livello del castigliano.



Il catalano in Europa

Il catalano, nonostante abbia tante caratteristiche delle lingue cosiddette minoritarie, non può essere considerato tale, sussistendo specularmente anche molti motivi per i quali debba essere inserita tra le lingue europee di demografia media. Le ragioni sono le seguenti:

a) dal punto di vista demografico, il numero di persone che lo parlano è superiore a quello dei parlanti di finlandese, maltese, bulgaro, estone, lettone, lituano e danese, e più o meno uguale a quello dei parlanti di svedese, greco e portoghese.

b) Dal punto di vista socio-linguistico, non è mai stato abbandonato da coloro che lo parlavano e viene oggi regolarmente trasmesso per via intergenerazionale.

c) Ha statuto giuridico, cioè è lingua ufficiale in un paese (Principato di Andorra) e, insieme al castigliano, in tre comunità autonome spagnole; ciò comporta l'uso del catalano nell'amministrazione pubblica, l'insegnamento obbligatorio della lingua nel sistema educativo -a livello scolastico- e il suo uso sempre più crescente nelle università.

d) Per la presenza nei mass media da venticinque anni, nonostante non esista ancora uno spazio audiovisivo unico per tutta la comunità di lingua catalana e ogni regione abbia i propri canali televisivi (TV3 in Catalogna; Canal 9 e Punt 2 nella Comunità Valenciana e IB3 nelle Isole Baleari, ecc.) e radiofonici, così come le proprie testate giornalistiche.

e) Per quanto riguarda la tradizione letteraria, si hanno opere scritte, in modo ininterrotto, dal secolo XII e attualmente ci sono più di milleduecento scrittori e scrittrici viventi. Ogni anno vengono pubblicati circa diecimila volumi in catalano, che rappresentano il 12,1% del totale di quelli pubblicati in Spagna (dati del 2006).

f) È una lingua pienamente codificata e normata (ci sono l'Institut d'Estudis Catalans e l'Acadèmia Valenciana de la Llengua) e con uno standard approvato dal punto di vista accademico, e gli studi di grammatica, lessicografia, etimologia, dialettologia, terminologia, storia della lingua e onomastica sono paragonabili a quelli delle grandi lingue neolatine.

g) Infine, la lingua catalana ha una forte presenza nel mondo delle tecnologie, dell'innovazione e della comunicazione. In base ai dati dell'anno 2005, il catalano è la ventiseiesima lingua di Internet, con 7.140.000 siti, e la diciannovesima per numero di siti web rispetto al numero dei parlanti, superando così il castigliano (ventiquattresima posizione), il portoghese (trentunesima) e il cinese (trentatreesima). L'uso globale della lingua supera il 50% nei siti web di tipo commerciale in Catalogna, con grande differenze a seconda dei settori. Come fatto straordinario, conviene sottolineare che la Internet Corporation for Assigned Names and Numbers (ICANN) ha approvato il 16 settembre 2005 la creazione del dominio

*.cat, il primo del mondo basato su una definizione rigorosamente culturale e linguistica.



Il catalano in Italia e a Bologna

Se la lingua catalana viene insegnata in centoventitré università straniere nel mondo attraverso l'Institut Ramon Llull, l'Italia non poteva essere esclusa dall'elenco (infatti, le città italiane dove la si può studiare sono Torino, Pavia, Milano, Trento, Venezia, Verona, Roma, Napoli, Messina, Sassari e Cagliari) e, in particolare, non poteva esserne priva l'Alma Mater Studiorum, l'Università di Bologna, ormai millenaria.
È dal 1997, anno della creazione della Facoltà di Lingue e Letterature Straniere, che il catalano viene offerto come insegnamento, e rappresenta oggi, dopo la riforma del 3 + 2, una delle numerose lingue e letterature che si possono studiare nel corso di laurea triennale. Non è una lingua molto richiesta, come il castigliano (lo spagnolo) o l'inglese, ma anno dopo anno ci sono studenti e studentesse interessati al suo studio.
Una bella lingua romanza, molto simile all'italiano, con una letteratura ricca, appassionante e divertente e, in definitiva, il manifesto di una cultura aperta e sorprendente al massimo li attendono.
Loro, ma anche tutti voi, perché chiunque che abbia voglia di studiarlo può mettersi in contatto con il professore via posta elettronica (oscar.banegasgarrido@unibo.it), per telefono (051/2097147) o venendo di persona presso lo studio 75 (2º piano, scala D) del Dipartimento di Lingue e Letterature Straniere Moderne in via Cartoleria, 5. Noi di madrelingua catalana vogliamo condividere con voi, italiani o non, la nostra ricchezza linguistica, letteraria e culturale. Vi va?



Certificati di lingua catalana

Ogni anno molte persone conseguono un certificato ufficiale di conoscenza della lingua, internazionalmente riconosciuto e corrispondente al livello che hanno raggiunto in catalano come lingua straniera. L'Institut Ramon Llull (www.llull.cat) organizza e gestisce le prove per il conseguimento dei certificati di conoscenza della lingua catalana all'estero e rilascia i certificati al di fuori degli studi universitari in Spagna. Questi certificati di conoscenza del catalano rispondono ai parametri stabiliti dal Quadro comune europeo di riferimento per le lingue e prevedono cinque livelli progressivi di conoscenza in base a una scala stabilita dall'Associazione Europea di Esperti di Testing Linguistico (ALTE), utilizzata dalla maggior parte delle lingue europee.
L'Università di Bologna è una delle sedi dove si possono sostenere questi esami. Per presentarsi alle prove non è richiesto alcun requisito accademico. Per ulteriori informazioni sul calendario delle prove d'esame (di solito a maggio), il sistema di iscrizione, l'importo delle tasse, il sistema di pubblicazione dei risultati o il modello di esame, bisogna rivolgersi al professore di lingua e letteratura catalane presso il Dipartimento di Lingue e Letterature Straniere Moderne, ai recapiti indicati sopra.


Associazione Italiana di Studi Catalani (AISC)

L'AISC (www.aisc.cat) è stata costituita nel 1978 dopo un incontro preparatorio tenutosi l'anno precedente. Alcuni professori universitari di filologia, linguistica, letteratura, storia, storia dell'arte, architettura, eccetera, che già da tempo si dedicavano agli studi catalani, pensarono di approfittare della svolta politica che si stava attuando in Spagna dopo il 1975 per recuperare il ruolo che oggettivamente toccava alla cultura catalana nel curriculum di studi e interessi accademici. Tutte le vicissitudini e le avversità attraverso le quali era passata la cultura catalana nel secolo scorso non avevano fatto che accrescere l'interesse degli studiosi dappertutto, anche in Italia. In questo contesto nasce l'AISC, che ha stimolato un'abbondante bibliografia scientifica sugli studi catalani.


.